L'INICI | Catecisme de Benissa

I. EL TEU NOM

1. En el baptisme, Déu posa el seu Nom sobre el deixeble. Segons l'antic costum de l'Església, eixe és també el dia en què se li dona el seu nom de pila; però el que allí es rep no és en primer lloc un nom humà, sinó el Nom diví declarat sobre ell quan les aigües són vessades, com ordenà el Senyor: «En el nom del Pare, i del Fill, i de l'Esperit Sant» (cf. Mateu 28:19). Amb eixe Nom, Déu segella visiblement la seua promesa, que es fa realitat per la fe: en Crist hi ha perdó de pecats, adopció i vida nova. I Déu crida el deixeble a eixa promesa, segellada en l'aigua, en la qual és «fet un membre de Crist, el Fill de Déu, i hereu del regne dels cels» (Catecisme de Doctrina Cristiana, Església Espanyola).

2. Qui així ha sigut marcat amb el Nom de Déu ja no es pertany a si mateix: per la fe en eixa promesa, pertany a Crist i porta la seua identitat com el servent porta la del seu senyor —només cal mirar la marca d'un servent per a saber qui és el seu senyor—. Sant Joan Crisòstom deia als acabats de batejar que eixa és la seua major dignitat: ja no s'identifiquen segons el món, sinó segons Aquell de qui són i per a qui viuen (Catequesis baptismals III, 5). I Déu no dona signes buits: el que el baptisme significa, això mateix oferix i dona; no per virtut de l'aigua en si ni per la dignitat del ministre, sinó pel poder de l'Esperit Sant conforme a la promesa, i es rep per fe.

3. Per això el cristià mai no és un desconegut davant de Déu. Encara que ningú en la terra sàpia qui és, el cel sí que ho sap, perquè el Senyor coneix els que són seus. Als qui són de Crist ningú no els arrabassarà de la seua mà (cf. Joan 10:27-29), i el seu verdader motiu de goig no està en el que puguen fer o arribar a ser, sinó en el fet que els seus noms estan escrits en els cels (cf. Lluc 10:20). Esta certesa no descansa en l'aigua rebuda ni en el sentiment del creient, sinó en la fidelitat d'Aquell que prometé. I el mateix segell que diu «coneix el Senyor els que són seus» diu també: «Que s'aparte de la iniquitat tot aquell que invoca el nom del Senyor» (cf. 2 Timoteu 2:19). Així, el deixeble és cridat a viure d'eixa promesa tota la seua vida, aferrant-se a ella per la fe i apartant-se del mal; perquè qui menysprea la promesa que li fon segellada no troba profit en haver rebut el sagrament.

4. Si el deixeble pertany a Crist, la seua vida ja no és seua per a fer amb ella el que vullga. Ha sigut comprada pel major preu possible: la sang de Crist. Jesucrist adquirí la vida dels seus deixebles amb la seua mort i la segellà amb el seu Esperit. «No són els seus propis amos; foren comprats per un preu» (1 Corintis 6:19-20). Així ho confessa Luter amb paraules que tot cristià pot fer seues: Crist «m'ha redimit, comprat i guanyat, no amb or ni argent, sinó amb la seua santa i preciosa sang, perquè jo siga seu» (Catecisme Menor, art. II).

5. Però esta pertinença no és l'esclavitud del pecat, de la qual fórem alliberats. Els que Crist comprà, els feu també fills: ens rescatà d'un amo cruel per a donar-nos un Pare. I el servici que ara li devem, lliures del pecat, és ser servents de la justícia (cf. Romans 6:17-22); i no hi ha dignitat major que portar el nom del Senyor. Jesucrist pagà per nosaltres amb la seua pròpia mort perquè ens estima amb un amor més fort que la mort; i d'eixe amor, els qui estan en Crist no podran ser separats per res: «ni la mort ni la vida, ni els àngels ni els dimonis, ni el present ni el que ha de vindre, ni els poders, ni l'altura ni la profunditat, ni cap altra cosa en tota la creació, podrà apartar-nos de l'amor que Déu ens ha manifestat en Crist Jesús, Senyor nostre» (cf. Romans 8:38-39).

6. En el baptisme, per tant, el cristià no sols rep un nom de pila. Rep una promesa de Déu i una esperança en Crist que res en el cel ni en la terra no li pot llevar. És, així, l'inici de la vida cristiana.

+