Des de l'exili...

Bye, bye, American Pie

2012-01-06T06:15:00.000-08:00

Finalment, el Govern valencià ha segut a reconèixer el que ja era més que conegut. Estem en crisis, i cal fer retallades urgentment i, encara més, ràpidament.

Hui, llegia al diari que el Govern valencià no donarà més subvencions als Sindicats i Patronals, però podria tornar a donar-les quan torne a crear llocs de treball.

Fa temps, vinc escrivint com sóc contrari a les subvencions. M’alegre molt que els Sindicats i les Patronals no vaguen a rebre ni un euro més dels contribuents que paguen esforçadament, més i més impostos cada dia.

Certament, el PP, qui governa a la Comunitat Valenciana, deurà de reconsiderar la seua nefasta gestió i pitjor administració en els últims 15 anys. Qui saps, si enmig de la terrible crisis no ix alguna cosa bona. Això, espera molta gent, i jo sóc un d’ells.

L’altre tema interessant, es la noticia que l’Església Romana en Espanya rep 10,000 milions d’euros de subvencions. Podeu imaginar la meua cara. Ara bé, després d’haver llegit diverses explicacions, me’n adone que el titular realment no es verdader. L’esquerra sempre tan donada a dir la veritat en tot moment.

Si voleu saber més sobre este tema, vols recomane llegir este article. Jo encara estic intentant saber el que rep de veritat l’Església Romana, i el que no rep.

En qualsevol cas, soc totalment partidari que les entitats religioses, ONGs, partits polítics, sindicats i tantes altres associacions, siguem mantingudes pels seus membres. A la fi, sóc contrari a pujades d’impostos que sols indiquen els terribles governants que tenim a casa nostra.

Este any nou, deuríem de considerar seriosament noves idees, i propostes fresques, per a eixir d’on estem i començar a construir el futur.

Bon Any 2012

2011-12-31T11:48:00.000-08:00

Bon Nadal

2011-12-21T03:40:00.000-08:00

Els altres...

2011-11-06T07:21:00.000-08:00

Fa uns dies han començat les eleccions, jo no visc a València, per tant difícil tinc de vore com es viu al carrer les eleccions. Ara, la premsa esta encantada amb els titulars que donen els polítics. Enguany, les propostes son poques i ben limitades. Tal volta, això siga una cosa positiva.

D'altra banda, si haveu perdut el temps, com jo, llegint els programes electorals, voreu que molts d'ells tenen poca substancia. Alguns ni son originals en el seus plantejaments. I, si tinc que dir la meua, algunes propostes espere que mai arribem a vore la llum.

Un fet interessant es que les eleccions trauen les passions i els desitjos d'aquells més tornats a la vida política. Mirant les enquestes, estudiant, donant la seua opinió, propagant les seues idees, esperant contra tota esperança en un futur millor, encara que sabem que això, segurament, no serà ací. Som gent que podem cansar "als altres."

Els altres son la gent que veuen la política com un mal que hi ha que suportar. Son la gent que tenen altres preocupacions. La família, el treball, el costipat del xiquet, els diners no arriben a final de mes, el seu equip de futbol, entre milers d'altres coses que ocupen el nostre temps. Son els valencians que viuen en un món que no es just, ni perfecte, ni el que deuria ser.

Hi ha voltes que estos dos mons es troben, però ni sempre. Si hi ha un moment en que es troben, sense dubte es en temps d'eleccions. El primer grup, sobretot els militants dels partits, intenten convéncer "als altres" ha depositar la confiança amb ells. El vot es la resposta desitjada.

Enmig d'esta campanya electoral, hi ha un acte de democràcia. "Els altres" es converteixen en protagonistes del seu futur, i els polítics tenen que intentar escoltar per un segon el que "els altres" tenen a dir-los.

Personalment, m'agraden més els "altres", encara que reconec que sóc més dels militants. Això, cria una paradoxa existencial molt interessant. Tal volta, un dia trobe la resposta, mentrestant, gaudim el temps d'eleccions, mentre esperem que les dificultats donen lloc a un millor temps.

Comencem les eleccions

2011-11-04T08:34:00.000-07:00

Comen les eleccions espanyoles, i d'ací unes setmanes tindrem un nou President. Sembra cal per les enquestes que el PSOE tindrà el major dels fracassos electorals en els últims anys i el PP tindrà una gran victòria.

Entretant, sembra ser que la coalició Compromís-Equo, que és una coalició formada per partit d'esquerres i verds amb la presencia del Bloc, traurà un diputat en la seua presència a les eleccions.

I, mentrestant, on estem els valencians?

Tot indica que els bascos tindran els seus diputats bascos, també els catalans, canaris, però que farem els valencians?

Vos convide a vore este vídeo e prendre una decisió:

Valencianistes... i punt

2011-10-31T22:58:00.000-07:00

Tot per València, i els valencians, en un món global amb veu pròpia, veu d'un poble que viu, treballa i somnia el seu futur com a comunitat de homes i dones lliures.

Aniversari de casament

2011-10-22T09:23:00.000-07:00

Patrice i jo em celebrat fa un parell de dies el nostre aniversari de casament. No puc deixar de pensar que s'ha fet d'eixos quatre anys que ja em pensant junts. El temps sembra que corre més a presa del que podem gaudir-lo.

Els últims anys, han segut un costant aprenentatge i entrega a una persona meravellosa que, alhora, m'ha ajudat a ser un millor home i una persona que ha aprés ha gaudir les xicotetes coses que ens donen la vida.

El casament es una gran aventura. Algunes persones poden traure el màxim d'esta jornada, altres les dificultats els porten a canviar de direcció. Una cosa es certa, cal donar-se cada dia a l'altra persona i, ací, redescobrir allò que oblidem amb tanta facilitat.

No es sols estimar, però aprendre com mostrem eixa amor. alhora, gaudir dels moments que la vida ens dona junts. Ací, gaudim enmig de la riquesa i la pobresa, la salut i la infermetat, les alegries i les tristeses... junts.

Sols podrem arribar a conèixer-nos, quan siguem capaços de estimar els altres coma nosaltres mateixos.

Hui, agraïsc a Déu pels últims quatre anys, i ore per a que Ell continue guiant-nos i ajudant-nos a renovar els nostre amor els propers 50 anys.

M'entrevisten en una TV de Brasil

2011-10-19T07:50:00.000-07:00

Esta setmana m'han fet una entrevista en la TV " A voz da fé", on parle de la meua jornada espiritual i cristiana des de la meua infància fins arribar a l'Església Anglicana.

Encara que es portugués, pense que es pot entendre prou bé. I, aleshores, responc preguntes que m'han fet moltes voltes. D'esta forma, mate dos pardals d'una pedra.

Tenc d´alba

2011-10-13T09:30:00.000-07:00

Tocar el cor
es sols un ressó
d'un sentiment encara més profund.

El só,
la llum,
l'horitzó,
son peces d'un encant del que estimem.

Això ho pague jo...

2011-10-11T09:07:00.000-07:00

Hi ha un actor que fa un personatge molt graciós. Este personatge sempre acaba dient, "això ho pague jo..." Esta ha segut la forma en que els governants han actuats per molts anys, els anys quan "erem rics." O, almenys, ho pensaven.

Durant anys, els ajuntaments, la Generalitat i el Govern d'Espanya ha (mal)gastat els diners, fins a portar-nos en una situació sense eixida. Ells saben que no tenen rés de que preocupar-se, els valencians estem dormits. Si, es cert, hi ha sempre la veu dels joves que es revolta, però son tant pocs.

Alguns polítics, fins i tot, han fet ús del nom de Déu en va.

Hui, vos deixe este vídeo del Follonero que mostra un poquet del nostre absurd. Podreu escoltar les veus de ZP, Mariano Rajoy i, fins i tot, vore el President de la diputació de Castelló (del PP) inaugurant un aeroport que, encara, esta sense funcionar.

Que Déu ens done llum enmig d'uns governants que gestionen malament i, sempre, ho resoldran pujant impostos.

Celebrem...

2011-10-08T06:34:00.000-07:00

Demà, els valencians tenim una data a celebrar: el 9 d’Octubre. Segurament, serà un dia de festa més. Ni tan sols parem a pensar de que tractar el 9 d’Octubre.

A majoria faran ús d’este dia per a descansar. Un descans que serà ben merescut després de treballar.

Alhora, el 9 d’Octubre es una data en la qual els valencians celebrem el nostre naixement com a poble. Per este motiu, vos convide a celebrar el ser valencià. I sentir-nos orgullosos de ser valencians.

Enguany, hi ha una iniciativa que convida a tots els valencians a posar la senyera a les finestres i balcons de les cases. I jo vull animar a tots els benissers/es a fer el mateix.

Este 9 d'Octubre, posa la senyera dels valencians al teu balcó... i celebra el ser valencià amb una bona paella amb familiars i amics.

Que Déu salve el nostre poble, i done prosperitat i pau a tots els valencians.

Visca València!!!!

La família fa el que govern no fa

2011-09-26T20:35:00.000-07:00

Hui, he decidit escriure sobre la família. Si hi ha una comunitat humana que ha segut fortament atacada pel Govern d'Espanya actual, ha segut la família.

Ací i tot, la família ha mostrat ser l'agent més eficaç contra la crisis econòmica. Els governs no han segut capaços de fer amb milions d'euros, allò que la família ha fet com a principi de solidaritat i amor.

Podeu llegir este article que apareix en el diari El Punt-Avui, ací.

Els governs podran (mal)gastar milions d'euros, però això es el mateix que seguir escarbant quant estas dins d'un forat. Tothom sap que això no es una bona idea, però els governs no els agrada les bones idees.

Els governs deuen de parar de (mal)gastar els nostres diners, i ajudar a la família baixant els impostos de la llum, l'aigua, el gas, l'IBI, entre altres.

Si una cosa puc dir-li als política actual, seria: "Per favor, pareu de xuplar de les famílies."

La família, quan es cuida, es la millora escola de la vida. L'Educació es fa efectiva, i els xiquets creixen d'una forma integra i plena. Ara bé, si ataquem la família, com fan constantment les lleis dels governs, les pel·lícules i series de tv, i gent incapaç de preocupar-se del benestar de la comunitat.

Aleshores, destruirem un dels valors essencials de tota la societat. I el cost serà molt més del que es pot permetre cap govern, perquè no hi ha diners que puguen pagar el dany social, moral, ètic, personal i social que famílies no-estructurades poden (re)produir en la societat.

Tal volta, siga hora de que els governs (re)pensen la seua forma d'actual i apliquem el sentit comú en la vida dels seus ciutadans, perquè la família ha segut capaç de fer el que el govern ha segut incapaç de fer.

Tenim Impostos, +1

2011-09-22T21:05:00.000-07:00

Novament, els polítics mostren la incompetència generalitzada. Acaben de recuperar un impost (del patrimoni) que formava part del passat. Ni un sols d'ells, ha estat capaç de votar contra esta acció inútil. Diguem les coses clares, la crisis actual es fruit d'incapacitat dels polítics de ser bon gestors i millor administradors.

Et diran que era necessari, perquè sols puja els impostos a uns pocs contribuents. Els que tenen més diners. S'obliden de que si les persones tenen diners, això ha estat fruit del seu treball. Clarament, alguns dels polítics deurien descobrir que vol dir això de "treballar." Fa massa temps que no ho fan.

El Govern d'Espanya esperen tindre uns 1.080 milions d'euro més a l'any. Això, sembra una bona idea. Més diners nostres que seran malgastats en polítiques inútils.

El que deuen d'aprendre els polítics, es Econòmica Bàsica. No gastes més diners que guanyes.

Alhora que recuperen este impost. No veig senyals de que seriosament vulguen reduir les despeses. Perquè veus s'alcen en contra les diputacions provincials i els delegats del govern. El sentit comú ens diu, per a que cal delegats del govern si tenim President de la Generalitat? O perquè ens cal les diputacions provincials, si tenim ajuntaments i comunitats autònomes? O perquè ens cal un Senat hui en dia?

Si fem un poc de números, ens adonarem d'alguna informació útil.

Recentment, el President de la Diputació de València, Alfonso Rus, obria el joc sobre els sous, assessors i subvencions als grups polítics, enmig d'una controvèrsia típica d'un altre temps, quan els cacics governaven la nostra terra.

Això ha fet que buscara més informació al respecte. Trobant-me que els diners que costen els diputats provincials i els assessors superen cada any els 2 milions d'euros. DOS MILIONS D'EUROS.

Si multipliquem este valor per 50 diputacions provincials (la veritat es que son menys), tenim 100 milions d'euros sense tindre en compte dietes, funcionaris, manteniment dels edificis, despeses diverses (llum, telèfons, cotxes oficials, paper i sobres), entre altres despeses.

Ara pensen les delegacions del govern i el senat. Quant diners ens costa?

Realment, ens calen tantes institucions. Al final, som un estat de menys de 50 milions de persones.

Estic segur que si tancarem les diputacions provincials, les delegacions del govern i el Senat. No caldria pujar els impostos. Sobretot, si aprofitem estes accions acompanyades d'una retallada total a les subvencions a ONGs, Sindicats, partits polítics, església catòlica, fundacions, festes patronals, i un nombre indefinit d'institucions que viuen dels nostres diners.

Precisem dir més fort i ben clar que els diners son nostres, NO d'ELLS.

Em segut nosaltres qui em guanyat els diners treballant durament per cada euro. Per tant, ningú pot decidir millor com estos diners es deuen gastar. Prou d'impostos!!!

Ara es l'hora de que aprenguen a ser bons gestors i administradors, o que se'n vaguen a casa i busquen un treball com Déu mana.

Hi ha dies que es millor quedar-se en casa

2011-09-18T13:43:00.000-07:00

Estic convençut que hi ha dies que es millor quedar-se en casa, perquè es pot gaudir més de la vida, dels amics i de la família. Evidentment, els diumenges son dies perfectes per a simplement descansar i començar a preparar-se per la setmana que esta començant.

També, es un bon dia per a reflectir sobre com ha segut la setmana passada i observar el que volem vore al nostre davant en la setmana vinent.

Si hi ha una cosa que recorde dels diumenges en Benissa, son com la família es reunia al voltant de la taula. I les grans embolics que sempre acabaven les nostres converses. El temps dona una altra perspectiva. Ara, me'n adone del regal que aquells moments varen representar en la meua vida.

L'altre record del diumenge, era que ens reuníem tota la família per anar a l'església. I, en el nostre camí, ens trobàvem altres veïns que anaven també al temple. Veus, això es una cosa que sols es pots fer eixint de casa... el que son les coses.

La veritat es que, hui en dia, es poden fer més coses sense eixir de casa. Les noves tecnologies han fet que els amics puguen compartir moments importants des del mòbil, l'ordenador o el telèfon. Encara que això no pot omplir el calor humà de plorar veient un drama, o gaudir d'un bon joc de futbol, sobretot si el teu equip acaba guanyant al Real Madrid 1-0.

Siga el que siga el que fem cada diumenge, no ens oblidem dels moments que compartim amb la gent que ens estima, i que estimem.

Ho he dit moltes voltes...

2011-09-15T23:57:00.000-07:00

I, ara, Units per València fa una campanya on demanem la fi de les Diputacions Provincials. Ja ni ha prou de malgastar els nostres diners...

Anima't i recolza esta iniciativa...

Estem preparats per a enfrontar el futur

2011-09-10T07:37:00.000-07:00

Llegia estes dies un article sobre com el Brasil té certes característiques que fan d'este país un país de futur. Els punts forts eren la formació d'una nova generació de joves; una valoració molt gran a estudiar, no sols una llicenciatura, però també estudis superiors i post-graduats, tant en Brasil com en altres països; un creixent nombre de professionals que dominen perfectament dos o tres idiomes; etc.

Alhora, mencionaven que era necessari continuar creixent en el seu esperit emprenedor per a criar una generació emprenedora que fora capaç de produir molts més llocs de faena a través da innovació i la creativitat empresarial.

Brasil forma part del que s'anomenat el BRIC (Brasil, Rússia, Índia i Xina). Estes quatre països son les quatre nacions emergents que ocupen cada dia un lloc més important en l'economia mundial.

Hi h certes característiques en els joves brasilers que els joves valencians podríem aprendre. Tristament, si veig un desig per part dels brasilers aprendre, no veig eixe mateix desig en els valencians. I una generació que creu tindre ja suficient coneixement, es troba condemnada a ser una generació irrellevant en els esdeveniments globals.

Tal volta, ja siga hora de que el estat deixe d'intentar ser el tutor de les persones i la comunitat, i, tal volta així, puguem novament vore una nova generació d'emprenedors que no esperen tot de l'estat, però sabem que ells son la força capaç de transformar la comunitat en que viuen a través del treball dur i honest.

Enmig de les dificultats que enfrontem, podem vore la capacitat d'un poble que s'alçat moltes voltes de les cendres a la vida. Parem de buscar en l'estat i els governs totes les respostes al nostres problemes, i fem ús de la imaginació per a obrir noves empreses que siguen criadores de futur i esperança.

Si hi han joves en molts llocs del món que ho estan fent, perquè els joves valencians no ho fan?

No val amagar-se darrere de les dificultats, perquè molts altres joves s'enfronten a dificultats majors, tant econòmiques, com burocràtiques, com falta de recursos o ajudes. A major diferencia es troba en el nostre esperit de superació.

Serà que València serà novament un país de futur? La resposta es troba en les nostres decisions.

Fa ja algun temps...

2011-08-22T09:43:00.000-07:00

Acabe de vore que fa temps que no escric en el meu blog. No se, si encara es molt llegit o poc, però estic en l'hivern --si hivern en Brasil i estiu a València, com son les coses,-- he decidit escriure unes poques paraules per a poder simplement gaudir el plaer de escriure en valencià.

Molts esdeveniments han passat al nostre davant en els últims mesos i, sorprenentment, rés sembra canviar.

Ha dimitit el Francisco Camps com a President de la Generalitat per un cas de corrupció, segurament la punta de l'iceberg. Però la gent ni s'importa. Tota la culpa la segueixes tenint Zapatero.

La veritat es que el "Presidente del Gobierno de Espana", ha segut un president terrible per al nostre país, València. Alhora, no podem tancar als ulls dels governs del PP a la Comunitat Valenciana que també han segut gestors nefastos per al futur dels valencians.

Però, com no sols de política viu la ment, també em vist la visita del Papa a Madrid que va acabar ahir. Com sempre, este Papa podrà ser acusat de moltes coses, però la seua talla i capacitat intel·lectual es sempre de gran claredat davants dels reptes que tenim com a Cristians na Europa del segle 21.

Un fet que m'ha sorprés han segut la reacció dels laïcistes i ateus del nostre estat. No em deuria de sorprendre, però com sempre van de tolerant i gent "guay," doncs acabe sorprenent.

El seu missatge, ple de mentides, sempre té un gran ressò a la premsa. Un amic va enviar esta vinyeta al seu Facebook:

Esta es la visió dels laïcistes sobre els Cristians, tristament este es l'episodi d'intolerància que vaig vore enmig d'un acte que deuria de ser festiu. Em pregunte, si haguera segut al revés, quina resposta hagueren donat esta gent tant tolerant.

Un exemple clar del que deuria ser una cosa del passat. Esta clar que estem davant d'un conflicte d'idees, valors i principis. Tristament, ells demanen el dret d'expressió i manifestació que després no desitgen donar als altres. En altres paraules, se no som com ells, aleshores som intolerants, tancats i no se quantes coses més.

Una cosa he aprés estos dies... hi ha encara molt a fer, i si els Cristians ens quedem confortables en casa. Aleshores, estem permeten esta gent decidir el nostre destí. Vivim la nostra fe amb llibertat i obertament... siguem exemples de vida, siguem bons parents, bons ciutadans i, finalment, no deixem de pregar l'Evangeli de Crist.

.

Sacrifiquem a Mira

2011-07-16T09:01:00.000-07:00

Generalment, no publique articles d'altres persones, ja siguem amics o companys de causes "perdudes," però este últim article de Carles en el seu blog, ha fet que decidirà publicar-lo, perquè? Perquè em trobava escrivint un article en línies semblants, però Carles ho ha fet de forma brillant.

Espere que vos agrade,

A estes altures de la processó ja no crec que les coses ocórreguen per pura casualitat, aixina que estic convençut de que en algun moment, tres o quatre persones reunides entorn d’una taula van prendre una decisió amb perfecte coneixement de les conseqüències.

Algú va haver de dir, “bé, si no votem als altres candidats per al consell de RTVV, lo més segur és que hi haja una reacció en els nomenaments de Consell Valencià de Cultura”. Supose, o preferisc pensar-ho aixina, que a continuació es produiria un llarg debat sobre els pros i els contres de lo que es pensava fer i que finalment algú va formular la pregunta ¿Sacrifiquem a Mira? i la resposta sigué “sí, sacrifiquem a Mira”.

Compartisc la major part de les crítiques que s’han formulat els últims dies sobre la forma en què es trien els representants del CVC, del consell de RTVV i moltes altres institucions polititzades fins a les orelles, contaminades per l’ànsia desmesurada de control dels partits. Estime que la major part de les persones que ocupen estos càrrecs gràcies al repartiment proporcional entre les forces, ni estan capacitades per a ocupar-los ni són conscients del mal que fan a l’acceptar-los, però fins ara només coneixíem una manera d’utilitzar les institucions que bàsicament consistia en la col·locació de dinosaures, polítics desubicats i amics en general. Ara s’ha aconseguit innovar, també es pot posar a estes mateixes institucions al servici de l’aparell de propaganda dels partits.

Compromís tenia dos camins, rebutjar el sistema o aprofitar-lo per a marcar la diferència, però ha preferit utilitzar-lo en benefici propi. Acceptà el repartiment de quotes al presentar els seus candidats, es beneficià del mateix per a col·locar a Rafa Xambó en el consell de RTVV i a continuació va sacrificar a Joan Francesc Mira per a tindre el seu minut de glòria, per a poder repartir culpes a esquerra i dreta, per a acusar a les altres formacions d’acceptar avinences (les mateixes que han fet possible que Xambó ocupe el lloc que ocupa), ha posat al seu millor candidat al servici d’una estratègia de màrqueting populista que de segur originarà centenars de comentaris en les xarxes socials, algun grup de “Salvem a Mira”, vídeos virals, camisetes i amb un poc de sort una entrevista en qualsevol night-show.

Joan Francesc Mira no serà membre del Consell Valencià de Cultura, però no per culpa del PP, ni del PSOE, ni d’EU, sinó gràcies als estrategs de Compromís (cuerpo a tierra que vienen los nuestros) que han pres la decisió sabent que a tota acció li seguix una reacció de la mateixa intensitat i en sentit contrari.

Ben pensat, i ara que faig memòria, el nomenament de Xambó sigué la causa de la ruptura del primer Compromís fa quatre anys i és ara la causa de que Mira quede fora del CVC. Estic segur de què a Rafa no li farà gens de gràcia tindre estes dos mosses en la seua guitarra.

- Carles Chovi, Diari d'un optimista

Sense sorpreses... però amb sorpreses

2011-06-16T11:52:00.000-07:00

Hui, novament ha estat elegit Francisco Camps com a President de la Generalitat. Això ha segut possible gracies als vots del seu propi partit, clar que imagineu-se si no haguera tret els vots del seu propi partit. Doncs això, els seus li han votat.

Les propostes han segut allò que se esperava, el que se espera que un polític diga i que ningú se'n recorda dos hores després del que ha dit. Tot, excepte la proposta d'un canvi de llei electoral. Interessant!!!

Segurament, l'altra qüestió interessant ha segut la proposta de Compromís d'eliminar les Diputacions Provincials. I jo això ho recolze totalment. Quants jornals i diners podríem estalviar-nos amb la eliminació de les diputacions provincials i els (sub)delegats del govern? Jo crec que molts diners.

Parlant d'estalviar diners i canvis de lleis electorals, doncs jo faré la meua xicoteta proposta que no té ni cap ni peu, però es una idea tan destrellata que hi haurà qui arribe a trobar-li trallat.

Doncs això, la meua proposta es que les diputacions provincials s'eliminem i els diputats de les Corts Valencianes siguen escollits conforme el nombre de vots que han tret els partits polítics a les municipals. Sent el valor de cada diputats, el nombre de vots útils dividits pel nombre de diputats. D'esta manera, sols cal pagar la campanya municipal i tenim menys despeses.

Així seguim estalviant-nos els diners que tots paguem amb tant d'esforços i, tal volta, es puguen baixar un poquet els impostos. Dic jo que ja va sent hora de baixar impostos per tots els costats.

Per propostes, que no siga, perquè ara que el PP te majoria absoluta per 4 anys més, anem a vore que fa el PP valencià quan els senyorets de Madrid siguen els del PP... ai!!! Ahí si que l'esperit "valencianista" del President Camps desapareixerà per a ser simplement, un servidor del seu senyor!!!

Podem celebrar la festa de la democràcia, encara que sembra més una ressaca.

Certament, el poble ha escollit, i les Corts han elegit el nou President de la Generalitat. Ara, sols cal esperar que el temps passe i dies millors vinguen.

Sincerament, no espere molt, o rés, del PP i el President Camps, però tampoc de l'oposició (PSOE, Compromís i EU). Almenys, la distancia fa que no pense en els mals que vindran sobre els valencians en els propers quatre anys.

Déu tinga misericòrdia de nosaltres, perquè els polítics no en tindran.
.

La intolerància de Compromís i EU

2011-06-11T07:51:00.000-07:00

La veritat es que no deuria de sorprendrem, però tristament encara em sorprèn quan aquells que se'ls ompli sempre la boca de tolerància i llibertat, ens mostrem el seu rostre mes agre.

En un dels últims articles, deia com hi han polítics que apareixen en les professions religioses per a guanyar vots, encara que són enemics clars dels valors, principis i ensenyament de la fe Cristiana, tant la Protestant com la Catòlica Romana.

Ahir, varen vorer un acte públic d'intolerància d'EU i Compromís en contra dels cristians. Esta volta ho varen fer en nom de l'"aconfessionalitat de l'estat." A qual cosa te la seua gracia, perquè si som un estat aconfessional, vol dir que es reconèixer la llibertat d'expressar la seua fe públicament i plenament sense tindre por de ser perseguit per aquells que no concorden.

El problema sempre es el mateix, estos partits polítics voren, realment, un estat laic on els Cristianisme sols es puga viure dins de l'armari.

Esta volta han alçat "la veu al cel", perquè Juan Cotino, que es el nou President de les Corts Valencianes, s'ha atrevit (segons ells) a posar una creu en les Corts Valencians.

Això deuria de ser un acte de normalitat en un estat aconfessional. Cada ciutadà deuria poder expressar amb plena llibertat la seua fe Cristiana, però no. Els intolerants realment els molesta que els cristians existim; no en val, els cristians em estat perseguits i assassinats per anys en països socialistes i comunistes sense que els partits "progressistes" de casa no digueren rés.

En estos moments, hi han milions de Cristians que tenen que viure amagats en Xina, Corea del Nord, Cuba, etc. I, segueix, el silenci d'estos "tolerants."

Quan es parlem d'un estat aconfessional, parlem que l'Estat Espanyol es un estat on cap església particular es l'església oficial de l'estat, per tant totes les esglésies tenen dret a viure amb igualtat de condicions i expressar-se públicament i lliurament com qualsevol altre col.lectiu social a casa nostra.

La Constitució Espanyola parla de que l'Església de Roma ja no es l'església oficial, però el Cristianisme encara es la fe viscuda per la majoria dels valencians i valencianes, encara que Compromís i EU ens burlen i fan rialla de la fe de molts valencians els quals diuen defendre i parlar en nou d'ells.

Es interessant que molts nacionalistes sols veuen les esglésies com un instrument més per a aconseguir els seus objectius. I, quan les esglésies no segueixen el que ells desitgen, aleshores sols fan que atacar el Cristianisme. Eixa intolerància es una vergonya vinent dels qui venen.

Finalment, li diria a Juan Cotino que visca realment la seua fe Cristiana amb coherència. Si, realment, es un cristià, aleshores deuria ser el primer en demanar els seus companys corruptes que dimitiren i que paren de malgastar els nostres diners i, no caldria dir, que ajuden els més pobres i necessitats, perquè molts viuen en una situació indigna.

Per tant, Juan Cotino, li emanaria que actue amb fermesa seguint els ensenyament de Crist en la política. Si no es ací, més li valdria no ser polític i deixar que un altre ocupe el seu lloc. I, dec de dir-li que, tristament, el PP no ha segut un bon exemple en els últims anys.

Per a acabar, enmig d'esta situació, sols ens cal als Cristians seguir vivint la nostra fe, pregant l'Evangeli i fent visible el Regne de Déu. Perdonant els que ens ofenent i orant per a que un dia puguen vore la veritat que els farà lliure.

El milacre de la estampeta...

2011-06-07T04:55:00.000-07:00

Hi han històries que ens fan riure i, alhora, ens obrim els ulls a una realitat no coneguda fins eixe moment.

Hui, llegia a Ara com ERC s'ha quedat a un vot d'aconseguir un regidor a Girona. Això vol dir que per un sol vot s'han quedat fora de l'ajuntament d'esta ciutat.

Este fet ens hauria d'obrir els ulls que cada dia més, cada vot té el seu lloc en eleccions que no siguen bipartidistes (dos partits). Quan hi han diversos partits polítics fa que hi tinguem al nostre davant més joc polític i situacions que obliguem els polítics a negociar i arribar a un acord comú de governabilitat.

Sóc dels que pense que això enriqueix la democràcia en tot els aspectes.

Ara bé, fins ací, no hi ha rés de graciós, cert?

La part que m'ha fet riure i molt, ha estat que ERC no ha aconseguit entrar, perquè el vot que els haguera deixat entrar i que tenia una papereta d'ERC, també tenia una estampa del fundador de l'Opus Dei, San José María Escrivá de Balaguer.

Podeu llegir la notícia ací i ací, tot i que encara no hi ha una explicació de com va anar a parar l’estampa del fundador de l’Opus Dei en el sobre, ni quina intencionalitat tenia, si es que en tenia.

Per tant, ERC han segut parats pel un sant. Tal volta, això siga un dels nous miracles del fundador de l'Opus Dei davant de propostes absurdes de laïcisme radical que tant han reivindicat ERC durant esta campanya a València.

Tal volta, siga hora que aquells proponents del laïcisme i els atacs constant al Cristianisme comencem a respectar les diferencies i posicions d'aquells que no concorden amb ells, i el fet de que l'Estat Espanyol NO es un estat laica... sinó un estat aconfessional.

Ara que a Benissa tenim polítics que son clarament contraris a l'Església de Roma o qualsevol altra, però si cal van a la professió... que al final un vot es un vot.

Espere que els nostres polítics obliguem els ulls i comencen a respectar la fe dels valencians.

No podem callar...

2011-05-27T06:16:00.000-07:00

Fa uns dies que no tinc Internet, finalment he aconseguit novament connectar-me a la xarxa. Això ha fet que no he pogut estar al dia dels esdeveniments polítics a casa nostra, ni les reflexions fetes a partir dels resultats del diumenge passat.

Jo milite en un partit on els resultats han estat de lluny el que esperàvem. Això ha produït una sensació molt gran de desesperança davant del poc èxit de les propostes i idees que presentaven.

Personalment, sóc dels que pense que ni la majoria de gent sabia que estaven presentar-nos. I els pocs que ho sabien, tenien molts dubtes sobre el que som i el que volem.

Vaig aprofitar este mitjà de comunicació per a intentar arribar a la gent, poca, molt poca, que entra en quant en quant a llegir-me. Però es fa difícil saber el que la gent va pensar del que va vore sobre Units per València.

En qualsevol cas, els valencians varen decidir donar-li el govern e la Generalitat novament al PP. Eixe es un misteri que no entenc, un partit tan corrupte i que ha fet una gestió tan dolenta, aconsegueix el recolzament dels valencians. No ho entenc de cap manera, però diu el dita que el poble té el poble que es mereix.

El futur del nostre poble esta novament en mans del PP. Com a valencià, no puc seguir callat si el PP fa un govern com el que ha fet els últims anys.

Potser hi ha gent que pensa que no estic legitimat (per les urnes) per a poder parlar, perquè represente un sector minoritari de la societat valenciana. La veritat es que ací sóc puc parlar en el meu nom, i no m'atreveix a parlar en nom dels altres.

Espere de tot cor que Units per València continue, i que tinguem a Carles com a secretari general. Sé que esta decisió serà pressa a propera setmana, però este es el meu desig.

Espere que UxV continue endavant, certament hi ha molt a fer i tenim grans limitacions, però el camí esta obert... tal volta, estem treballant per a que els èxits arriben en la propera generació o les properes eleccions, però si ens callem, aleshores les nostres idees no tindran veu.

Serem constructors d'una nova nació, encara que ens conste la vida mateixa. O serem oportunistes del nostre temps, mirant sols el moment actual.

Que no silenciem la nostra veu, no podem callar...

.

El silenci de la solitud

2011-05-23T08:55:00.000-07:00

Este matí llegia un article d'un amic, company i germà en Crist, sota el títol "Plorí."

La veritat es que la realitat ens ha despertat del somni de vorer creure que una altra València era possible. Ahir a la nit, varen veure com les esperances dipositades en un bons resultats, que ens hagueren permés seguir endavant il·lusionats, es varen evaporar al nostre davant.

Els valencians varen decidir apostar pel Partit Popular. I, la gran sorpresa de la nit, va ser l'èxit de Compromís. Enhorabona a tota la gent de Compromís!!!

Potser els resultats han estat decebedors i un colp fort el qual ha estat difícil de despertar, però amics i germans d'armes seguiré lluitant des del silenci de la solitud per a que si el bo vent ens acompanya puguem vore un nou horitzó despertar al nostre davant.

El dolor es gran... i sols nosaltres sabrem les llàgrimes que han estat derramades en els anys que em passat treballant per la nació valenciana. Ara, el silenci de la turmenta no ens permet gaudir de la solitud dels que han fet el seus devers i, així i tot, no han aconseguit l'èxit desitjat.

M'agradaria poder dir que demà serà diferent, però difícil es de preveure. Tal volta, l'historia es tracte amb misericòrdia.

Ara vos vull dir que sou els meus herois. Sent pocs, molt pocs, però vareu tindre el valor de donar al cara i enfrontar la batalla amb valentia. Vos estimàveu massa esta terra valenciana per a no intentar treballar per ella. Haveu pagat un alt cost personal, econòmic i humà, però ho vareu fet amb el plaer de servir als valencians.

Per això, a tots els homes i les dones d'Units per València, vosaltres sou els grans vencedors de la democràcia, sou els meus herois i sou els meus companys.

Des del silenci, la solitud es mostra les ferides que ens deixa una lluita sense fi.

Plorem, si cal, però demà tornem a somniar la nació.

Dedicat a Josep-Lluís, Carles Chovi, Miquel Angel, Miquel Ramon, Pere Pales, Alex, Ferran i tants altres companys i amics d'Units per València.

Sou més que amics, sou germans d'una nació sofrida. Vos estime.... i que el silenci de la solitud siga el nostre crit.

.

L'hora esta arribant...

2011-05-20T12:30:00.000-07:00

Estem a poques hores de que acabe la campanya electoral i comence el dia de reflexió de les eleccions valencianes i municipals. Han estat dos setmanes de campanya electoral, segurament moltes de les propostes electorals fetes ja han segut oblidades abans del dia de les eleccions.

Queden menys de 48 hores per a que els col.legis electorals tanquen, i comence el recompte de vots.

Ara esta arribant l'hora de la veritat. Els valencians decidiran el proper govern valencià i alcalde de Benissa.

Entre tots, decidirem aquells que prendran en les seues mans la direcció de la nostra nació (valenciana).

Per este motiu, faig una última crida a tots els meus lectors per a que consideren votar per Units per València, la força valenciana.

Ara més que mai, ens cal una força capaç de donar respostes als problemes que els valencians vivim en este moment.

Per això, demane el vot per Units per València. Junts, treballem per a fer una València encara més gran.

Paga, i calla...

2011-05-19T04:00:00.000-07:00

Si hi ha una opció política que ara cal es Units per València, davant la filosofia del PP i el PSOE que, en poques paraules, podríem explicar-la com "calla i paga." Units per València aposta per unes polítiques on els valencians tinguen allò que ens he de deure pels alts impostos que estem sempre pagant.

Ara, escollim el President de la Generalitat Valenciana, i els nostres diputats a les Corts Valencianes. Per això, vos demane que es hora de que els valencians puguem tindre un govern millor.

Si no teu creus, et demane que esta volta ens votes a Units per València. Voràs com no tots els polítics som el mateix.

Este diumenge, vota la força valenciana, vota Units per València.

Jo, votaré...

2011-05-18T05:42:00.000-07:00

Jo, votaré Units x Valéncia. Perquè vull que el valencianisme siga una vertadera opció de govern. Un valencianisme arrelat i plural, valent i ferm. Sense dependències ni hipoteques. I cal començar ja!

Cal canviar els polítics que tenim per gent del poble, verdaders valencians i valencianes. Ens cal gent amb noves idees per a poder eixir de la crisis.

Cal ajudar als empresaris, treballadors i estudiants a criar una comunitat de futur.

Cal polítics que defensen els interessos de València en Madrid.

Cal ser valencià, perquè junts podem fer la diferencia!!!

Este 22 de Maig, tu tens la paraula.

Es hora de crear llocs de faena

2011-05-16T11:41:00.000-07:00

Els polítics i els governs no produeixen llocs de faena, ni treball. Som els valencians, homes i dones com tu. Per això, ni el PP ni el PSOE son referents, perquè en els darrers quatre anys han governat a València el PP i a Madrid el PSOE, i sols han segut capaços de produir conflictes i enfrontament, mentrestant els valencians perdem el treball sense que ningú fera rés.

Ara es l'hora per a que la força valenciana isca amb més força estes eleccions. El teu vot ajudara a que Units per València siga la veu de tots els valencians.
.

Sobre l'ensenyament

2011-05-14T05:01:00.000-07:00

Els valencians escollim el que volem, l'ensenyament es cosa molt seria... i el PP sols sap de "barracons" i sistemes que han mostrat una gran incapacitat per a preparar els valencians per al segle 21.

Units per València, volem un sistema d'ensenyament diferent que porte els nostres xiquets a ser capdavanters en Europa.

Units per Valencia, la força valenciana!!!

Puedes confiar???

2011-05-11T06:23:00.000-07:00

Tinc que dir que hi han partit polítics que em sorprenen per la seua capacitat de creu-se les seues pròpies mentides. O, tal volta, sols pretenen creu-se-les.

Camps i PP s'ha guanyat el títol del partit més nefast en l'administració valenciana i Camps ha estat el pitjor dels president valencians. Ara, ja podem anar agarrats de les manetes del ZP, com el pitjor president del Govern Espanyol.

Tots dos han aconseguit amb les seues polítiques que més d'un 20% valencians estiguen a l'atur.

Això si, quan es creiem llocs de faena, ens diran que han segut ells, però quan es perden llocs de faena... ells mai tenen la culpa de rés.

Hi ha una frase de Carles Chovi, candidat a President de la Generalitat per Units per València, que resumeix una gran veritat en poques paraules, "els governs no creem llocs de faena." I es veritat. Som els valencians i valencianes que creiem llocs de faena amb el nostre esperit emprenedor i ganes de fer faena.

Per este motiu, vos deixe una imatge que val més que mil paraules. Reflectim, si podem confiar?

La sanitat valenciana

2011-05-10T04:55:00.001-07:00

Ara som notícia

2011-04-14T07:58:00.000-07:00

Es interessant com els esdeveniments fan que passem de ser ignorats a ser un poc el centre de l’atenció. Hi ha voltes que no cal fer rés. Les decisions d’altres fan que això siga el resultat natural dels fets.

Jo fa mesos que vinc intentant fer conèixer Units per València. Principalment, perquè crec que es l’opció política que cal al País Valencià. Sobretot, quan observem el País Basc, Navarra, les Illes Canàries, Aragó o Catalunya, vegem opcions que ocupen l’espai natural que vol arribar UxV ací. Estic parlant de partits com PNV, UPN, CC, PAR o CiU el.

En el passat, hi varen haver intents de criar un partit valencianista d’estes característiques al poble valencià. Podem recordar d’UDPV en la transició, el PNPV de Bruguera i, mes recentment, PVN. També, hi va haver Unió Valenciana que va tindre molta força política en els 80s i 90s.

De fet, Units per València (UxV) ha tingut molt de ressò esta setmana, degut a que el secretari general d’Unió Valenciana (UV) ha decidit que UV no es presentarà a les eleccions valencianes, i entregar al PP el que quedava d’UV.

No cal imaginar, molts dels col·lectius locals d’UV no han estat gens a favor d’esta decisió, i han decidit per sumar-se a Units per València per a treballar a favor dels valencians.

Esta notícia ha fet que UxV haisga ocupat un lloc destacat en la premsa valenciana esta setmana.

També, moltes veus s’han alçat preocupats de que UxV pogueren tornar enrere en el seu projecte polític cap a posicions que consideren del passat.

La veritat es que la gent d’Units per València estem treballant per a presentar una opció dinàmica, moderna i de futur per als valencians. Enmig del que esta caiguem, ens cal idees noves i propostes que funcionen.

Sols puc dir que la gent d'UxV seguirem treballant per a fer eixe projecte valencianista de centre i democràtic una realitat que s'allunye de maximalismes i dogmatismes estèrils.

El temps dirà si tindrem èxit on abans altres no ho han aconseguit, fins i tot quan hi havia gent de gran vàlua en UDPV i PNPV o, fins i tot, PVN.

Este es un projecte il.lusionador, i ens cal cadascú dels valencians que vulguen sumar i ser part d'este projecte.

Sincerament, UxV serà allò que decidim junts el que ha de ser. En eixe sentit, Units per València necessitem més veus que aporten la seua part per a construir un partit de futur.

La Força Valenciana

2011-03-11T14:49:00.000-08:00

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Realment, esta imatge mostre molt més de que mil paraules podrien dir.

En la foto, podem vore Miquel Ramon, ex-senador, i cap de llista per la ciutat de València d'Units per València.

Un nou any, una nova política

2011-03-09T08:33:00.000-08:00

Estem a les portes de les eleccions, i sense cap dubte, ja podem sentir en els mitjan de comunicació com els partits comencem a presentar-se davant del públic, fins i tot al nostre poble.

Llegia este cap de setmana a la premsa sobre a presentació del Bloc i d'altres polítics. Alhora, hi han partits que canvien d'imatge, com el PSD i, també, ho ha fet Units per València, per a comunicar millor el que representem políticament.

Algunes campanyes podem ser més creatives que altres. Per exemple, la pre-campanya del PSOE valencià es prou creativa a comunicar visualment allò que desitgen els valencians puguem entendre sobre ells.

En Benissa, esperem poder vore idees noves i propostes interessant davant l'estat actual de les coses. Espere que no sols siga unes campanyes creatives, però desitge que els nostres polítics locals siguem capaços de buscar una nova política per a poder trencar amb la corrupció, la gestió nefastes de les nostres administracions i l'enfortiment dels benissers per a poder enfortir l'economia local amb noves propostes de desenvolupament i creació de treball per a tots i totes.

Un dels polítics que ha sorprés per la seua bona gestió en este anys, ha estat al meu entendre, Xavi del Bloc. Ha segut regidor de cultura i normalització lingüística, i ha estat capaç de fer una gestió excepcional a partir d'estes regidories.

M'han dit que la presentació de Xavi Tro com a cap de llista, ha estat un èxit de públic i participació. Esperem que presentem propostes en positiu.

Anem a vore si en este nou any polític i electoral, tenim una nova política, o simplement els nostres polítics prenen el camí fàcil de les propostes que no ajudaran a l'hora de la veritat.

Una iniciativa molt interessant enguany ve d'Units per València. Ha convocat un congrés Obert on les persones poden enviar les seues propostes.

Si vols més informació, sols cal entrar a la web d'Units per València, ací.

Vegem iniciatives com estes, on hi ha voluntat d'escoltar als valencians. Acabe pensant, "quanta falta fa Units per València a Benissa," però haurem de seguir esperant.

Els canvis

2011-03-07T13:19:00.000-08:00

Ens trobem en un món de canvis ràpids, massa ràpids, per a que ens puguem adaptar; o sentir falta, d’allò que estem perdem. Quan llig un article parlant sobre l’Espanya dels últims 30 anys, una paraula apareix constantment: “canvi.”

En 1982, el PSOE ens presentaria sota el lema, “Por el cambio.” I, sense cap dubte, Espanya ha canviat, i tant que ha canviat.

Els canvis han segut tants, i tant ràpids, que seria difícil reconèixer aquella societat de fa trenta anys en la societat en la que vivim hui.

Quan parlem de canvis, podem parlar positivament, o no, de la transformació que ha esdevingut en els nostres pobles i ciutats i, fins i tot, en la nostra gent.

Tal volta, una de les grans dificultats es analitzar els canvis a la llum del que em aconseguit, i del que em perdut. Dependrà molt del balanç que fem, les conclusions a les que arribem.

Al mateix temps, els vells problemes es fan nous quan menys ens esperàvem. Encara que tot siga dit, la llum vermella escridassava per a que tot plegat frenarem i reflectirem cap on anaven.

Qui se’n recorda ja de la crisis dels anys 70 que arribaria a casa nostra a finals d’aquella dècada. Els valencians començaven a viure la nova llibertat trobada, i ja ens enfrontàvem en una crisis econòmica que colpejava tot el mon. El futur es veia negre. El govern espanyol esta debilitat. Les tensions es vivien fortament, i... se’n veia un futur incert.

En aquell moment, un jove va aparèixer amb un lema que va cridar l’atenció, i aquells “rojos peligrosos” varen aconseguir que la gent confiarà amb ells. “Adelante... por el cambio” cridava amb fermesa Felipe Gonzalez. Els calia somniar de nou.

Ara, novament, ens trobem davant una crisis que sembra ha vingut per a quedar-se, diuen els mes negatius. Però ens cal somniar de nou.

El món canvia ràpidament. La memòria ens fa oblidar els titulars d’ahir, perquè hui ens trobem davant de nous. Tot passa massa ràpid al nostre davant per a trobar respostes certes. Hi han tantes demandes, tantes decisions, i tantes...

“Pareu la premsa,” era el crit que despertava els diaris a una nova realitat que estava mudant a cada instant.

I, si tot passa ràpidament, una certesa tinc, no hi ha res nou sota el cel.

Davant de tot, ens cal recuperar la capacitat de creure. Creure en el canvi, en el dema, en Benissa... i, perquè no, en nosaltres mateixos. El destí s’escriu hui. El demà es el que decidim en este moment.

No puc deixar de pensar, si podem trobar de nou l’esperança, quan tot ens diu que això es sols una cosa del passat. Serem els protagonistes del nostre futur, com varen ser aquells joves benissers que anaren a l’arròs, o que varen immigrar per a buscar un millor futur pels seus fills (nosaltres).

Decidim ara com volem que este temps siga. Aturat en el camí, observa el futur... comença en el passat. Les nostres vides es troben lligades al que som, valencians, i al que podem ser.

Hui es el primer dia del teu futur. Escriu-lo.

Publicat a Benissa Digital.

Jo ho tinc clar...

2011-03-03T07:53:00.000-08:00

Les eleccions a Benissa ja s'apropen, i els partits comencem a escalfar motors amb el desig de aconseguir que els benissers els donen la seua confiança i, clarament, el seu vot.

Fa quatre anys, varem viure el mateix teatre que viurem d'ací uns mesos. Ara, tots els partits estan preparant el seu espectacle a ser presentat davant d'un públic fidel, dels crítics i dels que no tenen les coses clares.

Aquells que ens agrada la política, tindrem molts motius de conversa en els propers mesos. Aquells que no els agrada la política, la majoria, viuran estos mesos amb més o menys interes.

Ara bé, personalment crec que ara es l'hora en el que els benissers tenim que parlar les coses clares als polítics. Ens cal que els diguem que no anem a seguir escoltant les promeses (sense voluntat de complir-les) o les polítiques que no aporten rés de nou per al desenvolupament social, econòmic i humà del nostre poble.

Benissa es un poble massa gran per als polítics mediocres que ens han tocat viure. Ens cal homes i dones que s'estimem Benissa de veritat per damunt de les sigles dels partits polítics, que s'estimem Benissa pel que es, però també s'estimem a la Benissa que pot arribar a ser, si aconseguim tindre polítics que porten endavant una gestió i administració en positiu; aleshores, una Benissa nova començara a sorgir d'enmig de l'actual crisis per a construir una Benissa de futur, treball i iniciativa.

En estes eleccions, jo ho tinc clar... la meua opció política no es presenta a Benissa. Espere que un dia, els benissers venguen en Units per València l'opció capaç de portar novament a Benissa, a ser aquell poble capdavanter de la Marina Alta i del País València.

El repte de ser valencià

2011-01-24T03:07:00.000-08:00

En València, sembra que tot es massa complicat, fins i tot les coses més obvies pareix dignes d'una novel·la kafkiana.

Fa uns dies em despertava amb la polèmica sobre l'ús de les diverses llengües de l'estat Espanyol al Senat. El PP alçava la veu al cel. Fins i tot, antics "valencianistes" mostraven el sue rebuig a fer ús de la llengua valenciana (o es pot dir català si ho preferiu) al senat. Tal volta, el salari de l'"amo" puga més que la pròpia consciencia, si es que existeix alguna en alguns dels nostres polítics.

Entenien que era un despropòsit gastar els diners en estes coses. I la veritat siga dita, els polítics (mal)gasten els nostres diners en tantes coses.

Ara bé, si el PP realment es sincer amb els desitjos d'estalviar diners, hauria de començar per la pròpia casa. En altres paraules, començar per on governen. Per exemple, la Generalitat Valenciana i l'Ajuntament de València.

Criticar, les decisions dels altres es molt fàcil, però es més difícil ser bons governants. El PP ha malgastat tants diners dels valencians, que ens troben en un deute descomunal en la Generalitat. A situació es realment greu, gravíssima. Ni ells saben com eixiran d'esta. Però no tingueu por que trobaran algú per a tirar-li les culpes.

Si el PP realment fora sincer en les seues intencions, i tinc els meus dubtes, aleshores demanaria responsabilitat política al President Camps per la seua nefasta gestió política i administrativa dels darrers anys, superant fins i tot als presidents qui li van precedir, Joan Lerma i Eduardo Zaplana. Fet que al meu entendre, era molt difícil.

Sóc favorable de polítiques austeres en tot moment. Per això, sóc partidari que certes institucions (el Senat, les Diputacions Provincials, els Delegats del Govern, etc.) desapareguen simplement.

Alhora, crec que totes les llengües de l'estat espanyol tenen dret a ser utilitzades, no sols al Senat, sinó al Congres del Diputats.

Si l'estat espanyol vol que els valencians siguem part d'ells, com tant ens recorden constantment. Es d'entendre que hauran d'acceptar qui som i com som, incloent la nostra llengua. Hauríem de ser capaços d'expressar-nos lliurement en aquelles institucions que ens representen a tots. En cas contrari, haurem d'entendre que no som benvinguts a l'estat espanyol i, aleshores, haurem de buscar una altra via política per als valencians.

Tanquem les paradetes

2011-01-11T00:11:00.000-08:00

Llegia fa uns dies a l'Avui, un article que parlava sobre el futur de la crisi econòmica i la fi de les ajudes econòmiques. Sembra ser que en els propers mesos, hi haurà la fi dels subsidis que el govern donava fins ara, alguns d'ells eren els 426 euros. Alhora, molts dels aturats de llarg termini s'enfronten al fet que l'atur se'ls acaba enguany.

Alhora, llegia que una de les propostes estrel.la del PSOE valencià era invertir en l'ensenyament per a eixir de la crisis. La veritat es que, encara que siga una bona proposta, això no farà que isquem de la crisis actual.

Personalment, sóc favorable en estos moments a baixar els impostos dramàticament i, alhora, disminuir les despeses de l'estat radicalment i simplifiquem les administracions públiques. D'esta forma, podem fer front al greu dèficit actual de l'estat.

Crec que es poden reduir moltes despeses, si comencem tancant algunes paradetes de l'estat de poca utilitat publica, social i política.

Per exemple, serà que ens cal un Senat. Al final de comptes, ningú sap ben bé quina es la funció del Senat. En altres paraules, per a que serveix el Senat? Jo crec que per a rés, i molts polítics pensen el mateix. Al mateix temps, l'idea de reformar al Senat per a que estiguen representats les diferents autonomies, em resulta totalment una despesa inútil dels diners públics. Tanquem el Senat. Envie'm els senadors a treballar, i anem a vore quants milions d'euros ens estalviem.

I les diputacions provincials? Serà que els ajuntaments i la Generalitat no són capaços de portar endavant les funcions administratives que tenen hui les diputacions provincials? I si son, perquè no es fa el canvi en la llei? Quants milions ens podríem estalviar? Només en els diners que reben els polítics i els partits, ja seria un bon grapat de milions cada any.

I els delegats del govern? No seria més lògic que el delegat del govern siga el President de cada comunitat autonòmica.

Ara, això es sols el principi, perquè hauríem de parlar de les subvencions als partits polítics, als sindicats, a l'Església de Roma, a les ONGs, a les fundacions, a les festes patronals, i així podríem seguir amb una llista encara més llarga.

No veig gens ètic que estes institucions reben subvencions i, després, llegim noticies com que Cospedal rep més 150,000 euro de salari del PP i que Jose Bono guanya més de 200,000 euros del PSOE. Podeu llegir ací l'article.

En fa gràcia (ninguna), que enmig de la crisis els partits es pugem les pròpies subvencions. Quina poca vergonya, cavallers. Ací podeu llegir la noticia.

Si estes son entitats associatives, deurien ser els socis, membres i/o simpatitzants qui les mantingueren. Ho fan en altres països, i el món no s'ha acabat. Serà que els valencians no podem prendre el futur en les nostres mans?

Ens cal prendre mesures valentes per a eixir de la crisi. Si els nostres polítics no ho fan, o no poden, aleshores ens cal els valencians escollir altres que tinguen la voluntat de fer-lo. Es hora de tancar les paradetes que només serveixen per a (mal)gastar els nostres diners que tant ens costem guanyar. Diners que deuen ser gastats per a millorar l'educació, la sanitat i les infraestructures.

No podem permetre que els més dèbils (jubilats, pares de família desempegats, etc) de la nostra comunitat tinguen que patir la mala gestió política de la crisi.

Enguany hi han eleccions, quina serà la nostra resposta?

Sense fum

2011-01-07T23:15:00.000-08:00

Llegia hui un article del "Levante-EMV" sobre la multa que ha rebut un bar per no seguir la llei referent al tabac. Sembra ser que es un bar que s'ha declarat insubmís. Feia uns dies llegia respecte a un altre bar que també feia el mateix, ara ja ni me'n recorde del poble.

La veritat es que l'idea de quan torne a Benissa, poder entrar en un bar lliure de fum, em donà molta alegria. Simplement, no aguantava més anar a un bar amb fum. Una volta dit això, tinc un gran respecte pels propietaris d'estos bars que han decidit fer dret del seu dret a pensar per ells mateixos, fins i tot si no concorde amb ells.

En l'estat espanyol, els governs prenen decisions sense tindre en compte la llibertat que tenim com a persones. Estic cansat de que els governs ens diga el que es correcte del que no es, segons les seues conviccions ideològiques.

Déu meu, es que pareixem que siguem titelles a les seues mans.

Em sembra molt preocupant que els ciutadans tenim que obeir tot el que decideixen, sols perquè han guanyat unes eleccions cada quatre anys. Sobretot, perquè quan els polítics no compleixen els seus programes... o fan una cosa en la vida pública i, altra, en la vida personal... o quan son mal-administradors (i d'eixos tenim molts a casa nostra); aleshores, no es pot fer rés.

Tristament, li diuen això democràcia. La veritat no se quina democràcia es esta, quan els ciutadans ens trobem presoners de l'estat.

Tal volta, no tota la culpa siga dels governants. Els ciutadans em permés que l'estat tinguera tant de poder, a canvi de que ens ajudara sempre que ens calia (subvencions diverses, organitzacions d'actes, publicacions de llibres, etc.). I, clar, això algú ho té que pagar.

Ens cal prendre de volta la nostra llibertat amb responsabilitat. La comunitat, i no les administracions públiques, podem fer un millor ús dels nostres recursos compartits. Un clar exemple ha segut les famílies que han segut les gran subsidiaries enmig de la crisis econòmica.

Ja va sent hora de que diguem als nostres polítics que podem prendre les nostres decisions. Començant per l'educació dels nostres fills.L'estat té una funció de recolzament als pares en l'educació dels fills, perquè estos treballen. Però l'estat no té dret doctrinal els nostres fills.

Finalment, no puc entendre un govern capaç de multar els valencians per fumar o per accés de velocitat i, després, té la vergonya de permetre l'assassinat selectiu de vides. En altres paraules, l'avortament dels no-nascuts.

Tal volta, et sembre exagerat. Si no creus que l'avortament es un assassinat, vos recomane que vegeu este vídeo de National Geographic. Podreu vore la vida humana desenvolupar-se des del principi davant dels nostres ulls.

Ni tot el que pareix es el mateix...

2011-01-06T09:01:00.000-08:00

Enguany s’ha posat de moda per part d’alguns polítics d’enviar cartes als Reis. No se si esperen que els responguen, sincerament. Ara bé, acostumat al populisme sud-americà que tenim al Brasil i altres països del voltant, em pregunte si no cauen en eixe populisme enviant cartes als reis.

Espere que els polítics puguen fer millor les coses que enviar cartes al rei. Estic feliç de que sàpiguen escriure, ací al Brasil tenim diputats que ni això saben fer.

Enmig d'una crisis econòmica tan seriosa, m’agradaria escoltar mes solucions i propostes de planejament estratègic a curt, mitjà i llarg termini, i menys populisme. Ja hi ha prou de fer ús de la fe dels Cristians pels seus interessos partidistes.

Ah si, que els reis no tenen res a vore amb el Cristianisme? Doncs, sols faltava escoltar això.

La veritat es que, enguany, ens trobarem novament els vells polítics fent promeses que no tenen cap intenció de complir-les. Qui se’n recorda de l’hospital que anaven a fer al sud de la Marian Alta?

Ens prenen el pel, els polítics de sempre. I seguim votant als mateixos polítics, pensant que tots son el mateix. I, potser, així ho siga, però he conegut molts polítics i tinc la certesa de que ni tots son el mateix, ni desitgen el mateix. Encara que, estiguin al mateix partit polític.

Ni tots els polítics son iguals, encara que es pareixen. Però no tot el que pareix es el mateix. Si observes la foto de dalt te'n adonaràs del que dic.

Sols cal mirar el nostre benvolgut alcalde. Pareix tant bon xic, tant sincer. Ara, quan observem de prop, trobem este xic que ha segut tota la vida simpatitzant en el nacionalisme valencià (el que alguns del poble diuen "els verds") i, en poques setmanes, va fer el gran milacre de passar del Bloc (o UPV no me’n recorde) a ser candidat del PP.

Aquest ha estat un dels gran milacres de la política benissera en els últims temps. Digne d’un rei mag.

Per això, vull començar este any nou, demanant els lectors d’este blog reflectir seriosament sobre quin país volem. No ho hem fet abans i, ara, estem patint les conseqüències.

Si jo tinguera que escriure alguna persona, ho faria al xiquet que els reis mags varen lloar fa 2000 anys. Aquell que al créixer va ser un model de vida íntegre i entrega als demes, fins el punt de donar voluntàriament la seua vida pels pecats de tots nosaltres, incloent els dels polítics que tenim a casa nostra.

Quant podrien aprendre estos polítics nostres, seguint l’exemple de Jesús Crist.

Menys cartes, i més voluntat de servei, humilitat a hora de prendre decisions, i submissió al veritable Rei de Reis i Senyor de Senyors, Jesucrist.

Feliç Any 2011

2010-12-31T08:04:00.000-08:00

Este cap de setmana es molt especial, perquè acabem un any i comencem un de nou. Es un bon moment per a poder reflectir de com ha estat la nostra vida, els errors que em fet i els èxits que em aconseguit. I, alhora, prendre acció per a vore com pot ser a partir d'ara la nostra vida.

Cap d'any pot ser un bon dia per a agrair per totes les coses bones que hi han hagut. Ens cal canviar la forma de vore el món, si volem canviar la forma en que actuem davant les dificultats.

Charles Swindoll va escriure, "Quant mes temps visc, mes m'adone de l'impacte de l'actitud davant la vida." Per a ell, una actitud es mes important que moltes altres coses que ens preocupen en el dia a dia: diners, treball, estudi. I, sincerament, té raó, doncs les decisions que prenen diàriament acabem formant la nostra historia.

Al final de comptes, quan arribem al final de l'any, ens adonem que, quant major han segut les nostres lluites, major ha segut la gloria de Deus en la nostra vida. Que els conflictes que em enfrontat en 2010, han mostrat el nostre caràcter i, esperem, han donat major gloria al nostre Déu. La nostra vida té tota la seua plenitud de ser quan Déu és glorificat en la nostra vida, cada moment de la nostra existència.

No permitim que les xicotetes coses del dia a dia ens preocupen massa, ni creiem que estes ens poden fer mes feliços, perquè la nostra felicitat esta lligada al nostre acontentament de ser fills de Déu.

Per este motiu, desitge que este any tinguem mes temps per a aprofitar amb la família, les persones que estimem, perquè son les persones que estan al nostre costat, que ens ajudem a continuar lluitant pels nostres objectius amb la força de l'Esperit.

Per este motiu, les nostres actituds son les que van deixar una marca en l'historia de les persones al nostre voltant. La nostra herència va més enllà dels diners, i si son sols els diners la nostra herència, aleshores esta es ben pobre.

Que la nostra vida siga transformada per estos valors:

Sigues autentic: mai utilitzes mascares, sigues tu mateix amb humiliat i honestedat. No intentes ser algú que no eres. Accepta i treballa dins dels teus límits i fragilitats, perquè certament Déu et beneirà.

Sigues portador de Bones Noves: el món ja ens dona moltes males noticies, siguem portadors de les bones noves. Mirem les dificultats i problemes a través de la Sobirania i Providència de Déu, sabent que un nou horitzó s'obri al nostre davant després de la turmenta.

Sigues conscient de la presencia de Déu: el Senyor no esta lluny de tu. Ell camina amb tu a cada minut, i a cada pas que tu dones. Satanàs intentara sempre augmentar la distancia entre tu i Déu, però deus de viure amb la seguretat de que el Pare esta sempre al teu costat, encara que et trobes davant de les majors dificultats i conflictes.

Sigues bondadós: recorda que els altres al teu voltant també enfrontem dificultats i problemes. Si ets les mans i els peus de Déu per al veí, Déu farà grans coses a través de tu. Vivim en comunitat, i es en la comunitat on trobem el nostre sentit de ser. Respectem, valoritzem i no ens oblidem mai de que un verdader amic no es guanya, es conquista amb el pas del temps.

Vos desitge que este any que esta a punt de començar siga un any ple de la gloria de Déu en les vostres vides.

Feliç Any 2011!!!

la victòria comença ací

2010-12-26T01:00:00.000-08:00

A mesura que l’any 2010 arribava al seu final, un esdeveniment especial va ocórrer en una plaça d’alimentació de un centre comercial de Canada. De repent, els clients es varen sorprendre a vore altres clients començant a cantar el Coral Al·leluia del “Messies” de Handel. Este “flashmob”, va ser filmat per diverses càmeres amagades, es va difondre a Youtube, on es va convertir en un dels vídeos mes vistos de l’historia de YouTube. A hores d’ara, ja son casi 27 milions de persones que han vist este vídeo.

Quan vaig assistir al vídeo no vaig impedir plorar davant aquest espectacle tan meravellós. No vaig ser l’únic, també altres varen comentar el mateix en els comentaris deixats en YouTube i, també, vaig poder vore persones plorant en la plaça d’alimentació.

Perquè seria que una antiga obra de polifonia cristiana estava arribant a l’anima de les persones i tocant el cor de milions?

A primera resposta, i segurament la mes obvia, es que a bellesa i reverencia pura d’esta peça musical ha tocat els cor i portant les llàgrimes des de que es va compondre pel Handel. De fet, segons una vella historia sobre Handel, contem que una volta el seu assistent estava procurant-lo, després d’haver-lo cridat diverses voltes. Finalment, trobant-lo en la seua habitació, plorant. Es trobava enmig de la composició de la Coral Al.leuia. “Crec que he vist el rostre de Déu,” va dir.

Va ser meravellós vore una coral, formada per gent de totes les generacions i procedències racials, executant esta gran obra amb alegria i reverencia i, encara mes, em vaig quedar impressionat per la capacitat de transformar una plaça d’alimentació en un lloc d’adoració a Déu.

Per un moment, vaig poder vore com el secularisme militant de la societat moderna callava davant una cosa que mai seriem capaç de produir, ni tan sols capaç de somniar, una veu brillant del passat que tant fortament repudien, insistint en veritats que mai han mort: “I Ell reinarà per a sempre!”

També, en vaig entristir per la cultura en que vivim. I com els valencias em passat de viure una cultura cristiana a enfrontar una actitud contraria a qualsevol símbol que ens recorde el simple fet de que els valencians som majoritàriament cristians.

Este simple acte va ser un acte revolucionari en contra d’aquelles veus que s’alcen en contra del Cristianisme, esforçant-se en la creació d’una societat “post-cristiana” cínica.

Ara bé, el Cristianisme, reflectit amb Crist com el nostre Rei, mai morirà. Potser ens trobem novament tornant a les catacumbes, d’on varen eixir, per un temps. Tal volta, tinguem que tornar a fer cultes domèstics, però les paraules del Coral Ale.leuia ens faran recordar sempre que Jesucrist es “el Senyor Deus omnipotent”, el “Rei de reis e Senyor de senyors.” I ens recordarà que el seu regnat mai acabarà.

El senyoriu de Crist reviscolarà novament en el temps, en milers de llocs, em centres comercials i carrers, em tendes i oficines, en les vides transformades i famílies restaurades. La seua resurrecció, com la del propi Crist, esta garantida.

El Papa Piu XI va escriure, “en el moment en que els homes reconeixen, tant en la seua vida privada com en la publica, que Crist es Rei, la societat finalment rebrà les grans benediccions de la llibertat real, l’organització disciplina, la pau i l’harmonia.”

Davant estes paraules, sols cal dir: “Amén”

Missatge de Nadal

2010-12-24T08:46:00.000-08:00

Enguany, m'han publicat en valencianisme.com, un missatge de Nadal que l-he escrit pensant principalment per als valencians i, entre els valencians, aquells que enes estimem profundament el nostre poble, València.

Ser valencià es porta profundament dintre de la pell, es un sentiment que va mes enllà de les fronteres. I sols es sentit per aquells que s-emocionen a sentir parlar la nostra llengua, gaudir del sabor d'una paella amb la família, viure la fe cristiana des d'una cultura milenar reflectida amb els Betlems, i saber que els valencians som, i serem, una nació que estima a Crist.

Deus vos beneïsca i faisga els vostres camins prosperar en 2011.

Nota: Tristament el missatge de Nadal que vaig escriure per a valencianisme.com a petició d’un dels moderadors, sembra ser que va ser esborrat en menys de 12 hores de la seua publicació. Motiu, “el text era massa marcat confessionalment i que s'apartava de la línia del portal."

No deixa de ser sorprenent que es demane un missatge de nadal a un bisbe cristià i, després, s’esborra perquè exactament fa allò que se li demana. Deuria de sorprendrem, però ja no em sorprèn res.

La veritat arriba a ser un tant kafkià tota esta situació, fins el punt de que el missatge a segut canviat per un article que parla de "les tradicions nadalenques valencianes," això si sense Crist. Al final de compte, serà que Crist te alguna cosa a vore amb Nadal.

En fi, una volta més ens trobem en el simple fet de que Crist no troba espai per a poder celebrar el seu naixement, com va passar fa 2000 anys amb el seu naixement.

Es una pena que els valencianistes no som capaços a voltes de rebre i celebrar la religió (cristiana) que es la la religió majoritaria dels valencians, i a la qual li devem la festivitat de Nadal.

Bon Nadal

2010-12-21T12:06:00.000-08:00

Un nou model econòmic valencià per a eixir de la crisi

2010-12-03T08:40:00.000-08:00

Acabe de llegir esta noticia a valencianisme.com, pel seu interes, he decidit publicar-la en el meu blog:

Units x Valéncia proposa un nou model econòmic valencià per a eixir de la crisi

Enfront de la crisi econòmica, el partit valencianista Units x Valéncia ha publicat en la seua web una sèrie de propostes per a augmentar la productivitat i la competitivitat de l'economia valenciana centrant-se en cinc aspectes: el sistema educatiu i formatiu, el mercat laboral, el sistema fiscal, el model energètic i les administracions públiques. A més, explicita quines serien les bases del nou model econòmic valencià, sobretot la recuperació de la confiança i una reforma profunda de sectors estratègics com són la industria, el turisme i les finances.

Podeu consultar el document d'Units per Valéncia picant ací.

Cal ser audaços...

2010-11-25T03:56:00.000-08:00

Estos dies llegia en la premsa que el deute de la Generalitat Valenciana esta al voltant dels 45,000 milions d’euros. No rés!!! Com diria un comediant a través d’un dels seus personatges, “açò ho pague jo.”

Seguia llegint la premsa, trobant-me amb estes dades sobre València (país, regne o comunitat):

Som la 7ª Comunitat més pobre d’Espanya (en renta per càpita),

Som també la 6ª Comunitat amb els salaris més baixos,

La 2ª Comunitat en reducció del PIB (activitat econòmica)

I, fins i tot, som la 1ª Comunitat en deute: 16% del PIB

Llegia que totes les comunitats autonòmiques han crescut en el seu endeutament, sobretot a partir de la crisis del 2007. PERò M’he quedat de pedra quan he llegit que la nostra ha segut l’única que porta endeutant-se des de 1995, fins i tot en els anys de creixement econòmic.

Per a que tinguem una idea, el dèficit de Grècia es del 13,6%, el d’Espanya 11,2% i el de la Unió Europea del 6,8%.

El PP ha aconseguit convertit al País Valencia en una de les comunitats autonòmiques més pobres i la més endeutada de l’estat. I, això, li diuen faena ben feta. En poques paraules, a hores d’ara cada valencià tindrà que posar uns 9,000 euros per a poder pagar eixe deute. I tant se fa, si tens un any d’edat com 90 anys...

Per cert, no espereu que siguen ells qui ho paguen, perquè gestionen malament els nostres diners, però no donen compte de rés i, encara, mai tenen la culpa de rés.

Si això fora poc, llegia que l’Ajuntament de València era el segon mes endeutat d’Espanya amb 801 milions d’euros. (un altre link)

El sistema educatiu en la Comunitat Valenciana guanya el lloc número un en fracàs escolar en secundaria. L’índex arriba al 40%. Quina formació de qualitat que li estem donant als joves.

També, es la pitjor escola primària de tot l’estat, sols cal pensar que 25.000 alumnes estudien en 1.000 barracons prefabricats. Això es fer escoles, i altres coses son somnis.

Tot ens mostra uns indicatius de mala gestió, i pitjor administració. Els casos de corrupció estan per tots costats, encara que siguen difícil de mostra als tribunals, sols cal observar i “la veritat ens farà lliure.”

El problema és que simplement vegem el resultat d’un poble governat per incompetents, i polítics que es riuen dels valencians.

Gent que no té cap saviesa, i no han segut capaços de fer ús dels sentit comú i de la saviesa que trobem en les Escriptures. Per exemple, Josep va ajudar al faraó a guardar durant els set anys de bonança per a poder viure bé quan varen vindre els set anys de vaques flaques.

Tindre un govern piadós i savi, ajuda a que un poble prospere. I no hi ha cap govern més savi que aquell que fa servir la llei de Déu en la vida publica.

Em cregut la mentida que la vida privada dels nostres polítics no importava. Ens em dit que això es cosa dels puritans americans, però ara ens donem compte que la moral i l’ètica dels nostre polítics es fonamental per a tindre un bon govern.

Si son mentiders i enganyadors, seguiran sent-lo quan entren en el govern. Si no tenen temor de Déu, rés els impedirà robar i seguir fent de les seues. Al final, en política, no hi ha cap principi mes utilitzat que el fi justifica els mitjans, encara que cap polític ho reconeix.

Ara, es hora que la gent siga coratjosa. Els valencians necessitem prendre el nostre futur en les nostre mans, i cal dir al polítics que ja en tenim prou.

Els valencians no podem seguir tenint governs que no ens porten enlloc, perquè la cosa no esta per a quedar-nos impassibles davant tanta faena mal feta.

Hui, siguem audaços, seguim les veritats (cristianes) que han fet dels pobles nòrdics i germànics exemples de bona gestió i millor administració, i no d’estos polítics que es diuen “cristians,” però fan malbé tot el que toquen i son desobeint als principis de Déu.

Siguem coratjosos davant el laïcisme que ens ha portat a creure que els homes son savis, quan son necis. Incapaços de recordar els elements senzill d’una vida modelada en les virtuts cristianes.

Siguem valencians... perquè la nostra historia ens recorda d’un passat gloriós i un futur obert per a creure novament en este poble que es diu Valencia.
.

.

Sobre les eleccions…

2010-11-15T22:33:00.000-08:00

Fa sols un parell de setmanes acabaven les eleccions presidencials a Brasil. Sent escollida la primera dona que ocuparà el lloc de President, Dilma Rousseff. La sorpresa va ser que el President Lula no va aconseguir que la candidatura de Dilma guanyarà en el primer torn.

~~~~~~~~~

Fa un parell de dies varen començar les eleccions a Catalunya. De sobte, varen veure els líders dels partits començant una desenfrenada activitat per a aconseguir el recolzament dels votants. Fins i tot, varen veure este cap de setmana a Zapatero i Rajoy per Catalunya. Sorpresa gran, perquè tothom sap que no hi ha cap promesa més buida que la d’un polític espanyol als catalans.

Haig de reconèixer que tinc enveja dels catalans, perquè tenen polítics com Duran i Lleida, Artur Mas i Joan Carretero, i a casa nostra ens quedem amb Alarte, Camps i Mònica Oltra.

Sincerament, espere que guanye CiU, perquè Catalunya no pot passar quatre anys més de socialistes. La veritat es que ni Catalunya, ni l’estat espanyol, siga dit.

~~~~~~~~~

Fa un dia llegia a la premsa valenciana que el PSOE valencià començarà la “campanya” de les properes eleccions valencianes. I, això, que falten al voltant de set mesos, però ja se sap que tots els partits estan calentant motors de cara a les eleccions valencians de Maig de 2011.

Encara no em puc creure que el PSOE presenten a Alarte. Es que no tenen ningú pitjor per a presentar. Vull dir, millor.

No cal que diga perquè no votaré al PSOE... sols cal donar-li una ullada com ZP ens ha deixat les coses.

Tampoc votaré al PP. Sols cal mirar com han malgastat els nostres diners. I, alhora, han superat la corrupció i la mala gestió dels socialistes valencians. Era difícil, però ho han conseguit.

Una vergonya, senyors. I el pitjor es que es diuen cristians. Si el que hi ha que sentir de la boca dels nostres polítics es impressionant.

Sense cap dubte, el Bloc no rebrà el meu vot en estes eleccions. No em crec els seus Compromís(os), encara què estiga Mònica Oltra i Cia. Sols cal pensar que fa quatre anys varen trencar el Compromís adquirit amb els valencians.

Espere que el Bloc canvien les formes i el contingut. Encara que dubte molt, la pròpia Ponència Política i Estratègica del V Congrés del Bloc fa que qualsevol dubte que tinga, desapareix. Per tant, tampoc serà la meua elecció.

Aleshores, qui?

Doncs, serà un grup de gent que no sols puc confiar el meu vot, però la meua vida. Gent del poble, gent que realment creu que València encara té un millor futur. Gent oberta a escoltar als altres sense por. Gent amb coratge... i gent treballadora.

La meua escolla es UNITS PER VALENCIA.

I si voleu conèixer una persona que vol canviar les coses i, alhora, es un amic, company i incansable optimista. Et recomane que visite este blog, Diari d’un Optimista.

Carles Chovi es sense cap dubte el millor candidat que tenim per a millorar les coses a la nostra terreta.

Sols cal pensar que si vols dir la teua, Units per València vol escoltar el que tens a dir a través del 2on Congres Obert. Ara pots aportar el teu granet d’arena. Perquè sabem que en temps de crisis i dificultats, les coses es fan millor entre tots. Compartint, parlant i escoltant els uns als altres.

Participa, sigues un de les 15,000 voluntats per a complir um somni: começar a construir un nou futur per als valencians.

Seyla Benhabib, una pensadora???

2010-11-09T21:31:00.000-08:00

Han investit a Seyla Benhabib com a doctora honoris causa per la Universitat de València.

Haig de dir que he llegit alguns articles que ha escrit, quan estudia la meua llicenciatura en filosofia, degut a que es una reconeguda en els cercles de filosofia contemporània.

El curriculum de Seyla Benhabib es admirable. Es professora de Ciència Política i Filosofia de Yale University, i directora del programa en Ètica, Política i Economia.

Ara bé, m’ha sorprès alguns dels seus pensaments i declaracions fetes durant l’acte de la Universitat de València.

Primer, ha defensat que en certes ocasions si que son necessàries les lleis de discriminació positiva. No puc concordar amb ella, crec que les lleis de discriminació positiva, acaben ser discriminatòries cap a un sector de la comunitat i, certament, cap a les persones. Al mateix temps, causa conflictes innecessàries, no acaben resolvent l'arrel del problema que intenten evitar i en crea de nous.

Segon, comenta la relació que hi ha entre la violència de gènere i la frustració socioeconòmica em temps de crisis, perquè segons les seues paraules la violència creix amb la frustració i la desigualtat. Bé, la violència fa anys que esta molt present a casa nostra i, fins i tot, en moments econòmics molt bons.

La violència es fruit del pecat del ser humà. Som pecadors per naturalesa i, tristament, les persones som capaços de fer els actes més inhumans que puguem imaginar.

Hi han sectors que necessiten negar esta realitat. Aferrant-se a l'idea que l'home es bo per naturalesa. Per tant, sempre es busquen causes per a esclarir estos fets. Acaben sempre responsabilitzant les condicions socioeconòmiques o les injustícies. Quan estos també son fruits del pecat de les persones, o de la comunitat. Alhora, podem veure com la violencia de gènere esta present en tots els sectors socials, econòmics i culturals.

Quan començarem a dir les coses pel seu nom. Les persones som responsable pels nostres actes. Rés justifica la violència que han patit tantes dones als llargs dels anys a València i, com no, en tot el món.

Tercer, ha fet una “pilueta” intel·lectual quan un periodista li ha preguntat sobre la seua opinió sobre les declaracions de Papa Benet XVI quan va defensar el matrimoni.

Ha dit que la família es un dret humà, fins ací tots estem d’acord. Després, ha dit, “la Declaració Universal dels Drets Humans no defineix (la família), sinó que es sinó que es refereix al dret de les persones a formar una.” El parèntesis es meu.

Evidentment, es cert que la Declaració Universal dels Drets Humans no defineix la família, perquè es donava per fet de que el matrimoni es formava a partir d’un home i una dona, i la familia es construia com a fruit de l'amor entre ells.

L’article 16 de la Declaració diu,

1. Els homes i les dones, a partir de l'edat núbil, tenen dret, sense cap restricció per motius de raça, nacionalitat o religió, a casar-se i a fundar una família. Gaudiran de drets iguals pel que fa al casament, durant el matrimoni i en la seva dissolució.

2. Nomes es realitzarà el casament amb el lliure i ple consentiment dels futurs esposos.

3. La família és l'element natural i fonamental de la societat i té dret a la protecció de la societat i de l'Estat.

De fet, la Declaració Universal dels Drets Humans no fa cap referencia a que les preferències sexuals siguen un dret inerent de les persones, com els col·lectius LGBT intenten fer-nos creure repetidament.

Realment, sembra ser que molts pensadors segueixen la primícia de que “una mentida repetida mil voltes acaba sent veritat.”

Tenim um gran camí al davant nostre... ens caldra molta fe davant un món que donà l'esquena a Déu.

Ens cal una nova generació de jove pensadors cristians que recuperen l'esperit de libertat i veritat tant arrelades en el Cristianisme primitiu, el personalisme comunitari i els principis de la Reforma en contra de les veus que ens envolten en la València de principi del segle XXI.

Un dia en Madrid

2010-11-06T09:40:00.000-07:00

Abans d’eixir cap a Brasil, he tingut l’oportunitat de passar uns dies per Madrid. Ha estat un plaer recórrer pels carrers de Madrid, i veure com esta ciutat ha canviat tant, sobretot quan recorde la primera volta que vaig estar.

Patrice i jo hem pogut passejar pel Jardí Botànic, visitar el Museu del Prado i retrobar-me en esta ciutat.

Hi han hagut algunes bones sorpreses, i altres no tan bones.

En el Museu del Prado, he descobert un pintor valencià d’Alcoi que ni sabia que existia, Antonio Gisbert. La seua pintura, “L'afusellament de Torrijos i els seus companys en la platja de Màlaga,” em va fer una forta impressió.

El quadre ens recorda el que em vist tantes volts en la política espanyola i valenciana: la vergonya de les mentides i l’engany.

L’historia ens conta com José María de Torrijos Uriarte va alçar-se en contra de Fernando VII, i a favor de la Constitució 1812. Quan les tropes franceses varen entrar a l’Estat espanyol per a donar-li de volta el poder absolut a Fernando VII. Torrijos es va exiliar a Anglaterra.

Torrijos tornaria a terres espanyoles enganyat per les promeses de que podia tornar sense tindre por per la seua vida. Tornaria, trobant-se que tot era una trampa per a matar-los. Així, serien afusellats per ordre del Rei el dia 11 de desembre de 1831.

La Constitució de 1812 es sense dubte una constitució que s’hauria d’estudiar i entendre millor. Esta reflectia un esperit federalista i personalista més enllà del caràcter estatalista de la Constitució de la Republicà o, fins i tot, l’actual Constitució.

Este episodi de l’historia, ens ha de fer despertar als Cristians, No podem seguir creient en els polítics i els partits polítics que prometem coses i, després, no respecten l’Evangeli. I, estos, sempre han fet un ús partidista del Cristianisme per a assolir els seus interessos personals (poder, diners i sexe) i oblidat-se del Regne de Déu, ràpidament, quant no els ha interessat, o agradat, les paraules de Crist.

Seguint pels carrers de Madrid, quina seria la meua sorpresa al trobar-me una presencia viva de la llengua valenciana, el Centre Cultural Blanquerna.

No he pogut per més que entrar, i visitar este espai que promou la nostra cultura i llengua enmig de Madrid, i molt a prop de l’Institut Cervantes. I, com sempre passa, he acabat comprant dos llibres que vull recomanar als lectors.

Un de Koldo Ordozgoiti anomenat, “El futur ens pertany. Memòries polítiques del Lehendakari Ibarretxe,” publicat per Dèria Editors.

El segon parla de l’historia dels valencianistes després de la Guerra Civil. Amb el títol, “Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951)” l’autor (Faust Ripoll Domènech) fa un estudi d’esta etapa. Publicada per l’Editorial Afers.

Vos recomane la lectura d’estos dos llibres.

Finalment, crec que el capítol trist de la meua visita a Madrid, seria a l’Estació de Atocha. Mostrant-li a Patrice el jardí que hi ha en l’estació, me’n vaig adonar compte de la presencia dels venedors d’enganys (nova era, tarot, etc.). Tal volta, els valencians ja estem acostumats, fins i tot no fem cas, però els cristians no podem estar passiu davant tant engany i d’ús de l’espai públic per a promoure valors contraris al nostre poble.

Ens diran que això no pot fer-se, que es un atac a la llibertat. PERÒ esta es la mateixa gent que ràpidament volen que els símbols cristians desapareguin dels espais publics, critiquen les esglésies i treballen per a que les arrels cristianes desapareguen. Son els que diuen que els “capellans” no podem parlar d’això o d'allò. Els primers que s’alcen en contra dels valors cristians i que ataquen constantment la presencia del Cristianisme a casa nostra.

El Cristianisme esta sent atacat constantment per tots els costats. Uns pocs dies a casa dels meus pares, m’han ajudat a veure la gravetat d’este fet. I, mentre desitgen callar la nostra veu, altres tenen total impunitat per a poder fer ús dels llocs públics, i promoure principis contraris als ensenyament de Crist.

Els Cristians ens cal despertar d’esta llarga nit, i fer sentir la nostra veu forta i clara. No podem seguir callats, encara que ens diguem que no podem parlar. Som ambaixadors del regne i, no devem, no podem, seguir callats davant dels constant atacs a l’herència i les arrels cristianes del nostre poble.

Llegia fa uns dies al Levante-EMV, que els valencians son majoritàriament catòlics, però això no fa que els catòlics valencians tinguem un fort compromís en els valors i l’ensenyament cristians de l’Església de Roma.

Va sent hora de que despertem l’esperit cristià del nostre poble, i que el món sàpiga que els valencians som, i volem ser, llum i sal del Regne de Déu al País Valencià i al món.

"Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures.

"Ells li replicaren, "Nosaltres som descendents d'Abraham i no hem estat mai esclaus de ningú. Com pots dir que hem de ser lliures?"

Jesús els respongué, "Us ben asseguro que tothom qui peca és esclau, i l'esclau no es queda a la casa per sempre; és el fill el qui s'hi queda per sempre. Per això, si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò"." (Joan 8.31-36)

Missa per la Pàtria, la Pau i la Justícia

2010-11-01T03:52:00.000-07:00

Ahir vaig tindre el goig de poder participar de la Missa organitzada pel Centre Pare Tosca al Monestir del Puig.

Vull agrair al Pare August Monzó per la seua acollida. Realment, va ser una benedicció la germanor que vaig sentir amb estos germans catòlics romans. En un temps on ens cal unir esforços als Cristians a favor de la nostra pàtria valenciana, ahir va ser un dia per a recordar.

Alhora, els Anglicans celebràvem també el Dia de la Reforma. Aquell data en la qual Martin Luter va posar les 95 Tesis en la porta de l’església-castell de Wittenberg.

Si, certament hi existeix una gran necessitat d’unió d’acció entre els cristians valencians i europeus. Tanmateix, ahir vaig poder recordar que encara, tristament, hi ha molt que ens separa en la teologia, la litúrgia i la pastoral.

Conèixer este fet, no es necessàriament negatiu, perquè podem treballar per a poder entendre’ns, escoltar uns als altres i acceptar les diferencies entre nosaltres en este temps.

Tal volta així siguem capaços de treballar junts en aquelles coses que ens uneix i que compartim.

La homilia del Pare Alexandre Alapont, ens va recordar clarament tot allò que ens uneix als cristians valencians, i el repte que tenim com a cristians i, alhora, valencians.

Finalment, vaig tindre el plaer de trobar-me el meu amic, Carles Chovi, secretari general d’Units per Valencia i, incansable, lluitador per la pàtria valenciana i del valencianisme democràtic i personalista.

Hui, quan em trobe a les portes de tornar al Brasil, em senc més a prop de la meua gent, del meu poble i de la meua pàtria. I, no puc deixar d’agrair a Déu, haver nascut en Benissa i ser un valencià pel món, i un cristià al servei de Crist.

Déu salve el nostre poble.

Una nova reflexió d'una antiga nació

2010-10-23T04:41:00.000-07:00

Porte uns dies visitant la meua terra. En poc temps, he pogut visitar Alacant i Valencia, Calp i Dènia, i altres pobles de la nostra estimada València.

Feia dos anys que no passejava pels pobles valencians. No m’esperava trobar-me el nostre poble en este estat anímic. Han acceptat el malson com part de la realitat vigent.

No es sols la crisis econòmica. També, els valors del laïcisme han guanyat, deixant apartat la fe Cristiana a l’àmbit privat. I, en eixe fet, han aconseguit recollir els fruits que tant han treballat per a plantar, i que tant de dolor esta causant a l’ànima valenciana.

Alhora, no puc deixar de preguntar-me, “on es troben els cristians?”

Fa sols uns dies, un personatge del meu poble em recordava com ell era part de “l’església verdadera.” No va emprar eixes paraules, esta clar. Això seria ser massa descortès.

Evidentment, no sóc dels que accepte eixa premissa. En qualsevol cas, on estan quan València necessita tant d’ells?

Hui, els valencians es troben enmig d’una crisis que ha acabat amb l’esperit valencià. Sols, l’església pot despertar, renovar i avivar eixe esperit en este segle. El laïcisme no pot, simplement perquè li falta una cosmovisió més enllà del materialisme.

On es troben els profetes en esta hora?

Tristament, veig els cristians valencians més convençuts per idees d'este temps que pels propis principi bíblics. No entenc com cristians poden defensar valors contraries als ensenyaments de Déu.

Com a cristians, som abans de tot... això, Cristians. El nostre propòsit es fer visible el Regne de Déu a València. I, quan el poble abandona els ensenyaments de Crist liderats pels polítics, es el nostre deure mostrar-los el camí.

Vivim en una democràcia. Un sistema que va sorgir del parlamentarisme el qual va ser desenvolupat a partir de principis cristians (Ortodòxia, Anglicanisme, Mar Thomas, etc.). De fet, no es una casualitat que els països majoritàriament catòlics son els que han patit mes fortament governs totalitaris. En molts casos, estes governs han trobat en l’Església de Roma un aliat.

La democràcia ens ajuda a poder participar a favor de una societat nova, alhora que escoltem altres veus discordants. Com a Cristians, tenim el deure d’escollir persones que representen els valors cristians els quals son fruit dels ensenyament bíblics.

Els partits i els polítics ens diran que això no es així. Altres diran que això es nacional-catolicisme. I, segurament, estes son els seus referencials. No es una coincidència que actuen així.

Si estes son els seus referents, no son els referents meus. Com a cristià, el meu referent es un altre. Són els valors cristians que varen fer possible el parlamentarisme britànic; els valors nòrdics de societat i benestar; i la gran Reforma que va alliberar Europa dels horrors (i errors) de l’Edat Mitjana. Eixos valors varen inspirar la Constitució dels Estats Units i les reformes socials del segle XIX a Anglaterra, que hui tots gaudim.

Hui, ens cal una nova veu cristiana, valenciana i valenta per a superar esta hora negra. Ara, els valencians sabem que el Déu viu que va alliberar Israel d’Egipte, pot alliberar els valencians de la tirania de l’atur, el desànim, la falta d’infraestructures i la corrupció entre els polítics valencians.

Els Cristians em construït Europa, i els valencians varen ser grans impulsors d’esta nova Europa en els darrers dècades, com ho varen ser en el segle XIV i XV. Ara cal, que seguim sent els inspiradors i constructors d’esta Valencia nova que eixirà de les cendres de la vella.

Què vos passa valencians?

2010-10-03T10:38:00.000-07:00

Hui, he llegit un article que m'ha fet pensar novament sobre els valencians. Sota el títol, "Que vos passa els valencians?", l'escriptor, ALEJANDRO MAÑES, fa una crida a recuperar la capacitat d'iniciativa de la societat valenciana, i recorda els cercles reivindicatius de les ultimes dècades a la nostra nació.

Este fet, també, ha estat una preocupació personal meua davant la crisis en la quals ens trobem. Certament, tots parlem de la crisis econòmica. S'ha notat més. Al final de comptes, si no hi han diners en la butxaca, la cosa es fica difícil.

Ara, no crec que siga sols una crisis econòmica. De fet, estic convençut que la crisis econòmica ha segut fruit d'una crisis moral i ètica i, alhora, una crisis de lideratge dels sectors polítics, socials i econòmics.

Tristament, no veig que les grans dificultat que estem passant, ens haisguen despertat del llarg somni que els valencians fa anys estem vivint.

Demanem els nostres drets, però fa anys que ens em oblidat dels nostres deures. Vegem els pecats dels altres, però trobem excuses rapides pels nostres. Critiquem la doble moral, però sembra que tots participem.

No hi han veus que siguen un exemple de vida. On estan aquells homes, i dones, que feren somniar la imaginació dels pobles. On es troben els nostres Obamas, Churchills, Mandelas?

Que ens passa els valencians?

Perquè seguim dormint quan tenim la força per a canviar el nostre destí. Serà que em perdut allò que ens va fer un gran poble fa tant anys.

Serà que em perdut la força d'esperit, de la generació dels nostres pares, que varen agarrar un país destrossat per una guerra civil (i criminosa) i varen construir una societat plena d'oportunitats.
Serà que els nostres pares ens varen malcriat tant que va causar que els nostres esperits s'adormiren en l'eterna adolescència? (1)

Crec que es tempos per a canviar les coses. Els hàbits i els comportaments personals i socials que ens han portat a un lloc sense eixida.

Es temps d'abocar la nostra visió, i alliberar els espais per a un nou aire arribar. Disminuir el meu “jo”, i créixer l’espai per a “nosaltres.” Es temps de tirar allò que no funciona, i acceptar el que funciona. De donar el millor de nosaltres mateixos als altres, i oblidar de les coses que no son verdaderes. Es temps de renunciar d’allò que ens atura en el camí. Es temps de trencar les barreres que hem creat, i vore de nou el cel blau. Es temps de canviar. Canviar de direcció, de camí, de rumb. Canviar els mars, canviar l’aire que respirem. Mirem l'horitzó, i sabem que encara hui podem arribar. Travessar els ponts difícils... i descobrir l’altre costat.

Bogeria es continuar fent el mateix i esperar resultats diferents. (Anònim)

Hui, el camí s’obri el nostre davant. I les paraules del poeta ens recorden que l'escolla es nostra...

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
(1) Moreschi, Graciela. ADOLESCENTES ETERNOS, Ed. Paidós. http://www.20minutos.es/noticia/11098/0/edad/pavo/alarga/

Un acte de rebel·lia

2010-09-29T08:21:00.000-07:00

Hui, es dia de vaga general a València, i jo vull escriure este article com a resposta a una acció dels sindicals que trobe absurda. Si estiguerà a Benissa, i treballarà... hui haguera anat a treballar. Bé, si m'hagueren deixat.

Perquè este acte de rebel·lia? Podeu preguntar-me.

Doncs, crec que la reforma laboral es necessària, encara que no siga perfecta. Anava sent hora de fer uns canvis importants a unes lleis que frenen el creixement i la flexibilitat empresarial dels valencians. Ens cal recuperar l’esperit emprenedor i creatiu dels valencians. Podem créixer, podem tornar a ser aquell poble que va ser referent en tot el Mediterrani. Al final, som valencians.

Alhora, vos diré que haguera fet una reforma més ampla. Caldria haver fet una llei acompanyada de reformes profundes de la Seguretat Social (no funciona), el salari mínim (cal pujar-lo seriosament) i acabar amb el paternalisme de l’estat.

Sabeu, la burocràcia actual no té cap sentit. Hi han països que una empresa es pot obrir en un parell de dies. Ací, cal un mes i uns costos ben alts. No em sorprèn que els joves vulguin ser funcionaris, i haguem perdut el desig de ser amos del seu destí.

Em preocupa, i molt, el fet de que hi ha més d'un 20% d'aturats. I, els polítics, no sembren tindre cap idea per a respondre als problemes de la gent. Alhora, segueixen pujant els impostos. Fent una gestió que qualsevol empresa tancaria en quatre dies.

Ara, quan tot va bé, ens recordem quants llocs de treball han criat i que bé ho fan.

La veritat siga dita, els governs no creen llocs de treball. Son els emprenedors, les PIMEs i la gent... vostè i jo.

Per això, crec necessari una llei que simplifique tot el procés. Donant agilitat, per a que els empresaris no tinguen por de contractar nous treballadors. Al final de comptes, la majoria d'empreses valencianes son xicotetes i mitjanes empreses. Estant depenent de tindre bons treballadors per a créixer, però tenen por de agarrar treballadors pels costos que representen, i no estic parlant del salari.

No vull allargar-me, però vos deixe amb un parell de links d'un blog que donen informació molt interessant sobre el que estic parlant.

Estancament del mercat laboral en el segon trimestre de l'any

Salaris i competitivitat

La visita del Papa a Inglaterra...

2010-09-24T13:17:00.000-07:00

Molt s'ha escrit en les ultimes setmanes sobre l'importància de la visita del Papa a Anglaterra. Hi ha que tindre en conté que es la primera visita de un Papa a Anglaterra des de 1982. I la primera des de que es va publicar l’Ordinariat per a rebre Anglicans que volgueren unir-se a Roma. Per tant, s’entén el simbolisme d'esta visita.

Alhora, tots tenim clar que es millor orar junts, parlar e entendre’ns que ser perseguits com molts Cristians Protestants em segut a través del temps. Jo mateix ho vaig poder viure en la meua pell fa uns anys, fins i tot de persones que considerava amics meus.

Se es cert que hi té una gran importància la visita del Papa. També, tenim que adonar-nos que la visita del Papa té clarament una estratègia proselitista. Si, això mateix que Roma acusa els protestant de fer en Americà Llatina. La canonització de Newman (un anglicà evangèlic que va fundar el moviment anglo-catòlic i, desprès, va abandonar els seus companys per a unir-se a Roma) es sorprenent, perquè sembra que el seu gran milacre va ser curar el dolor de l'esquena d'un bon home. Fins i tot, jo puc mostrar milacres més interessant que eixos. I, això, que jo simplement sóc un pecador salvat per la gracia de Déu.

El que més en va sorprendre, va ser alguns actes del Papa. Hi ha que dir que el discurs que el Papa va fer davant dels polítics Britànics, va ser realment meravellós. Va mostrar el pes intel.lectual d'un gran pensador cristià en el segle 21 i un líder sense por a parlar la veritat.

D'altra banda, vaig trobar una falta de respecte l'intervenció del Papa en Westminster Abbey. Al final de comptes, era un convidat.

Qui va sorprendre en Westmisnter Abbey, va ser Arquebisbe de Canterbury, William Rowan, que li va recordar al Papa que els cristians tenen opinions ben diverses sobre la natura i la vocació del Papa. Esta va ser una resposta contundent al fet que, dos voltes, el Papa va parlar a la congregació reunida en Westminster Abbey que ell era el successor de l'Apòstol Pere.

L'Arquebisbe de Canterbury va parlar molt educadament, com bo anglès, que no tots els cristians comparteixen este títol, ni entenen esta funció per al Papa.

El Papa va arribar afirmar que ell es investit amb una cura especial per a l'unitat del poble de Crist. I l'arquebisbe li va recordar que l'Església d'Anglaterra es un constant recordatori de la diversitat de la Església universal.

En esta ocasió, l'Arquebisbe Rowan va ser amable, però clar, i mai, mai va permetre que una intenció piadosa poguera amagar la realitat polític-religiosa de la visita del Papa.

Tristament, l'arquebisbe Rowan ni sempre ha estat tant clar quan precisava defensar la fe Cristiana i l'església anglicana del liberalisme existent entre els Episcopals Americans i els Brasilers.

En tot, va ser molt interessant seguir la visita del Papa i, veure desprès de tot, que tot segueix igual.

Confessions, Part I

2010-09-18T01:09:00.000-07:00

Que em fa feliç...

Sorprès estic com el temps sembra escapar com l’aigua a traves de les mans. Sols me’n adone quan mire enrere. He tardat molt més temps del que esperava i volia per a tornar a escriure al blog.

Hui pensant sobre la vida, me’n adone de l’importància de gaudir de les xicotetes coses que ens fan ser feliços. I he decidit escriure que en fa feliç.

Crec que no seria la persona feliç que sóc hui sense Patrice, la meua dona. Si tinc alguna cosa que lamentar, es el fet de no haver-la coneguda abans. Patrice m’ajuda a ser millor persona, un amorós marit, un company de viatge i un dedicat bisbe. Es la millor amiga, la perfecta companyia, la dona de la meua vida i, sense dubte, es el millor regal que Déu m’haguera pogut fer mai.

Parlant de Déu, crec que el món no té sentit sense Déu. Li dec tot a Ell, i li agraïsc tots els dies pel Seu Fill, el meu Senyor, Jesus Crist, qui va donar la seua vida per mi. Mai he entès, perquè va tindre la misericòrdia i gràcia per a donar-me una nova vida. I, encara que no entenc perfectament el seu amor infinit per pecadors com jo, se que el seu amor es perfecte i constant per a tota l’humanitat.

Una cosa que en fa feliç sense cap dubte es la família. Infeliçment, no puc dir que he segut un bon fill o un bon germà, però ells han segut molt mes del que mai esperava, o mereixia. Ell han segut una inspiració de treball dur, dedicació, entrega i amor. Diuen que no hi ha família perfecta, sols que no podria demanar-li mes a la meua. D’ací, sols puc dir que ells, com la meua dona, han segut un regal de Déu.

Els amics... aquells que han caminat, somniat, lluitat i conversat llargues hores. Els amics que en varen veure créixer. Ajudant a enfrontar les meues pors. Buscant una identitat en un món confús. Somniant una nació... o plorant els sense sentits de la vida. Aquells que ens trobem en el camí, i que formen part d’allò que ens ajuda a ser més forts, valents i, com no, un poc més de nosaltres mateixos. Han segut molts. De molts països i continents, ells han segut els qui han compartit els últims trenta set anys de la meua vida. Molts ja ni estic en contacte amb ells, però varen ser el foc que em va refinar poc a poc en la persona que hui sóc. La meu gratitud sempre estarà en ells, fins i tot quan el camí ens ha portat en diferent direcció.

Ara vos deixe en una de les benediccions que mes m’agraden, i que Déu vos beneïsca a traves del Seu Esperit:

Que el camí surta al teu encontre.

Que el vent bufe sempre a les teues esquenes.

Que el sol brille càlid sobre el teu rostre;

I les pluges caiguen suau sobre els teus camps,

i fins que ens tornem a trobar,

que Déu et tingui en el palmell de la mà.

L'esperança d'un nou dia

2010-05-23T12:48:00.000-07:00

Deia un amic meu al Facebook que es sorprenent com el PP segueix mantenint l'intenció de vot, fins i tot quan la corrupció i la mala gestió es evident. La Comunitat Valenciana es troba en una situació pèssima. I, certament, tota la culpa no es del PP, també ZP té la seua part.

Infeliçment, els valencians no em estat beneits amb estadistes. Certament, em tingut persones que hagueren pogut ser grans Presidents, fent del poble valencià un referent europeu. Però de rés ens serveis pensar el que haguera pogut ser i no ha segut.

D'ací un any, els valencians anem a tindre una nova oportunitat d'escollir el pròxim President. Tot indica que, més o menys, seguira tot igual. Que els canvis que puguen haver realment no canviaran l'estat de les coses. Dona igual el deute que de la Comunitat Valenciana siga dels majors; patim un índexs d'atur altissim, i els impostos pugen novament.

Això sí, l'assassinat indiscriminat de xiquets innocents continuara a través de l'avortament egoista de persones que només pensen en elles mateixes i no en la vida que estan acabant. Segurament, els nivells de l'avortament pujaran, fins i tot després de la nova llei que ha segut aprovada. I, això, ho pagarem amb la nostra butxaca.

Els partits, fundacions, club de futbol i sindicats seguiran rebent ajuden dels governs. Diners que sempre ixen de la butxaca del contribuent.

Seguirem amb diputat provincials, delegats de govern, senats, etc. que realment no tenen cap utilitat en un govern del segle 21. Pagant un grapat de salaris sense una utilitat real.

Que hi farem... som el "Levante feliz."

Bé, jo se que hi faré. Creure en contra de l'opinió d'un poble que li ha donat l'esquena a Déu... que Ell encara es la nostra resposta. Encara hi ha espai per l'esperança i la llibertat que l'Esperit de Déu ens dona enmig de tot. Que quan els problemes són grans i les portes es tanquen al nostre davant, Déu pot, i vol, obrir una finestra per a que puguen veure un nou demà.

Ja sé, no creieu... però això no impedeix que Déu actue sobiranament enmig nostres i, tampoc, que ell permeta que els nostres actes tinguen les conseqüències directes dels nostres errors i, perquè no, pecats.

Hui, celebram la festivitat de Pentecostes. Recordem en esta festivitat un nou temps. Un grup de 120 persones, en una habitació, van rebre el baptisme de l'Esperit Sant i, així, va començar la transformació del món.

En aquell dia, homes i dones varen rebre aquella promesa que havia estat donada en l'Antic Testament. Els temps arriba a la seua plenitud. I, davant d'ells, s'obria el cel per a fer de hòmens i dones normals, persones extraordinàries.

Avui, ens cal eixe persones extraordinàries. Líders que siguen verdaders herois del segle 21. Capaços de llibertar València de l'esclavitud de polítics ineptes, famolencs de poder i diners, i buscadors dels seus propis interessos.

Ens cal un nou apòstol Pere que amb veu ferma cride a una multitud que no sap el que esta passant davant d'ells. Alhora, responga aquells que es riuen d'ell, acusant-lo d'estar borratxo. Sense por, es va mantindre firm amb la claredat del temps, i del moment. Proclamant la gran veritat de la salvació en Crist.

Queda esperança, perquè quan un poble clama a Déu i es penedix. Ell envia un lideratge que es capaç de portar este poble a la terra promesa i a viure, novament, un nou Pentecostes.

Que Déu salve el nostre poble.

Escollir

2010-05-19T09:08:00.000-07:00

Fa dies que volia pujar este vídeo, encara que esta en portuguès... crec que el missatge es clar, fins i tot en portuguès es pot entendre clarament.

La Ascensió de Crist

2010-05-13T10:26:00.000-07:00

Lluc descriu a transferència del cos de Jesús de la terra al cel em Fets 1.9-11, "Quan hagué dit això, es va enlairar davant d'ells; un núvol se l'endugué, i el deixaren de veure. Encara s'estaven mirant fixament al cel, mentre ell se n'anava, quan se'ls van presentar dos homes amb vestits blancs i els digueren: --Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n'hi anava.”

El lloc de la ascensió va ser a l'est de Jerusalem prop de Betània. Quaranta dies després de la seua resurrecció, Jesús va ser"enlairat" e va desaparèixer en un núvol.

Déu va ressuscitar a Crist de entre els morts “i el féu seure a la seva dreta dalt al cel” (Ef. 1:20). Ell esta “assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina” (Heb. 1:3).

La ascensió fa possible que Crist entrara en la Seua "glorificació" e poguera asseure a la dreta del Pare abans dels seus enemics siguen l'escambell dels Seus peus (Salms 110:1).

L'evidencia a favor de la glorificació de Crist i la Seua autoritat sobre totes les coses es la Seua ascensió, “Per això Déu l'ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el nom de Jesús tothom s'agenolli al cel, a la terra i sota la terra, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare” (Fil. 2:9-11). La ascensió també mostra que Jesús no era simplement un altre profeta o sant de l'Antic Testament (Fets 2:33-36). Ell es el Crist. Jesús es superior als àngels, autoritats, principats, poders i dominis, porque Ell es el Senyor (Heb. 1:13; 1 Tim. 3:16; 1 Pe. 3:22).

La gran veritat i esperança que tot cristià troba en la ascensió de Crist, es la següent: se es cert que Jesús es troba ara ausent físicament de la terra, això permet que Ell puga estar present espiritualment en la Seua Església. Ara, pot estar tot el temps em qualsevol lloc i en tots els llocs al mateix temps. Jesús no ens ha oblidat ni per un segon, i ell es troba ben a prop de nosaltres en tot moment. De fet, Ell esta amb tu ara mateix, en quant estas llegint este article.

Jesús va dir als seus deixebles que l'Esperit Sant no podria vindre fins que la Seua missió estiguera completada: Jesús va morir, va ressuscitar e va pujar al cel (Joan 16.7). “Amb tot, us dic la veritat: us convé que me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si me'n vaig, us l'enviaré.”

Sense la ascensió, Jesús estaria sols en un lloc de la terra, però no podria estar en tos els llocs. Ara, perquè ha pujat als cels, Ell esta “on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells” (Mat. 18:20). Una de les seues grans promeses va ser, “Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món” (Mat. 28:20). Perquè Jesús esta en el cel, Ell esta present en tots els llocs a través de l'Esperit Sant.

La ascensió mostra que Jesús realment va ressuscitar de entre els morts. Podem preguntar, "on esta el cos?" Ell esta assegut a la dreta del Pare em poder i autoritat (Ef. 1:20; Heb. 1:30). Ell esta viu, hui.

La ascensió ens dona la garantia ferma que el sacrifici expiatori de Jesús Crist va ser acceptat pel Pare, com una expiació perfecta pels pecats. Ara, podem ser justificat i reconciliats amb Déu Pare a través de Jesús Crist per la gracia mitjançant la fe.

Jesús esta en la presencia del Pare, i no cal cap altre sacrifici pels pecats (Heb. 4:14; Heb. 6:20; Heb. 9:24). El sacrifici de Jesús va ser fet una sola volta per tots els nostres pecats i, per tant, no cal repetir-lo novament (Heb. 1:3; Heb. 9:12; Heb. 10:12; Heb. 12:2). Ell esta assegut en el tro de la gracia. La seua obra expiatòria esta acabada.

La ascensió de Jesús dona seguretat que tot esta complit i, un dia, també estarem amb Ell i regnant amb Ell. Jesús va tornar al cel, perquè “a casa del meu Pare hi ha lloc per a molts” (Joan 14:2). La ascensió garanteix la promesa, “I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic” (Joan 14.3). Un dia, tots els cristians també pujarem al cel amb Ell (2 Cor. 5:1-10; 2 Tes. 4:13-18; 1 Cor. 15:50-58).

La ascensió de Jesús fa possible que tinguem plena confiança a l'hora de fer les nostres oracions davant la presencia de Deu (Heb. 4:14-16). Ja no cal intermediaris, ara tenim un advocat amb el Pare (1 Joan 2:1-2) que ha conegut tot el que sofrim en esta vida, i molt més. Ell entén i sempre esta disposat ajudar en temps de necessitat (Heb. 2:17; Heb. 5:7-10).

Per això, amb la confiança que ens dona la ascensió de Crist, ara tenim la certesa dels grans propòsits que els cristians, que som el cos de Crist (l'Església), tenim sobre la terra. Som els ambaixadores de Crist i els agents de canvi, la sal i la llum del món.

Estimats germans i germanes en Crist, siguem fidels servidors de Deus qui ens ha transformat a través del sacrifici de Crist en la creu i ha derramat la plenitud de l'Esperit Sant sobre nosaltres.

Donem sempre tota la gloria a Déu, qui sols la mereix. Amen.

Missatge pregant el dia 13 de Maig del 2010.

Comunitat Anglicana Crist Ressuscitat,

Pindamonhangaba, São Paulo.

Intolerància, where is the love?

2010-05-11T12:31:00.000-07:00

Últimament, després de llegir els comentaris d’un dels meus “posts” (estic molt americanitzat), m’ha fet pensar sobre les actituds que prenc cap a altres persones. Sorprenent que ni sempre som tant tolerants com pensem.

Alhora, no hi ha rés pitjor que la intolerància. Que es ser tolerant? Ser tolerant es ser una persona que respectar a l’altre, fins i tot quan no estem d’acord.

En certa manera, podem dir que tolerem el nostre "jefes". Si no els tolerem, segurament no tendríem un lloc de treball. Evidentment, sense faena no tindríem diners, i sense diners... doncs ja se sap. Segurament, este es un exemple un poc simplista, però ens ajuda a veure l’idea general. Sobretot quan el món de hui es mou per diners.

D'altra banda, que es ser intolerant? Al final, no conec cap persona que li agrada que li diguen intolerant. Bé, evidentment, intolerant es una persona que no tolera, cert?

Exemples em trobem en la Inquisició, l’esclavitud, el franquisme, el comunisme estalinista, i tants actes del ser humà que son abominables. Tots ells va succeir per la intolerància d’aquells que cometíem eixos actes barbàrics.

A intolerància religiosa, a la qual sempre em trobe al meu davant (serà perquè sóc bisbe), é fa de moltes formes i maneres. A casa nostra apareixen dos formes molt clares d’intolerància religiosa. Una, es patida tant pels catòlics romans com pels membres d’altres religions. Es una actitud mental caracteritzada per la falta de voluntat em respectar aquelles persones que tenen una certa religió, degut a certs preconceptes polítics i/o personals. En altre paraules, això s’ha vist clarament reflexa en la societat valenciana a través de l’anti-clericalisme i l’actual moviment laïcista. La paradoxa es que tothom té dret a dir el que vulga, excepte els cristians – especialment, però no únicament.

La segona intolerància religiosa es aquella que es fruit de la prepotència de trobar-se amb la veritat absoluta. També, es un estat de la ment la qual es caracteritza pela falta d’habilitat o voluntat em reconèixer i respectar les diferencies o creences religioses d’altres persones. Un cas evident, seria la inquisició que es va criar per a impedir les divergències religioses. De fet, si haguera nascut fa cinc segles, segurament estaria en la foguera. Tal volta, algun dels meus antics amics estaria molt content.

Es evident que la intolerància es fruit de la ignorància. Ella es un camí al qual ens porta a un vall de patiment i de dolor. A intolerància causa patiment, odi, desperta guerres e fa que les persones ens tornem roin. La intolerància fa que construïm murs i barreres entre nosaltres. En contra d’eixa actitud, sols cal seguir les paraules del nostre Senyor, Jesucrist, “estimeu-vos uns als altres...” alhora, l’apòstol Pau ens diu “suporteu-vos els uns als altres i, si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos-ho.”

I nosaltres, som tolerants? Respectem les diferencies dels altres al nostre voltant? Respectem els defectes físics? O les altres creences? O ideologies? O partit polític? O color? Som intel·ligent, savis, o som intolerants ignorants?

Vos deixe un dels meus vídeos favorits de Black Eyed Peas, "Where is the Love".

Increïbles...

2010-05-09T13:47:00.000-07:00

Mai esperar poder escriure un missatge com este. De fet, si m'hagueren preguntat al principi de la lliga on estaria el Levante U.D. (si sóc granota) al final del campionat, segurament haguera dit que mes o menys al mid de la tabla.

Els fets m'han mostrat el meu engany. En contra de tots els pronòstics, el Levante U. D. esta fent un final de lliga realment admirable. I, això, que la situació del club no es per a tirar coets en altres àrees. PERÓ els jugadors no han permès que enguany estos problemes els impedisquen ser un equip "increïble."

Com estic lluny de casa, tot allò que em lliga a la terreta sempre té un aspecte més emotiu. Per tant, vore el meu equip de futbol lluitant per a pujar, fa que siga un goig des de la distancia.

El Levante U.D. esta mostrant un esperit de lluita i vorer mostrar el que podem fer que es un exemple per a tots nosaltres. Els valencians tenim un esperit de superació i, enmig de tots els problemes, podem superar-lo, si treballem junts.

Encara que, no se si ací donara per a celebrar-lo en la terra del futbol, però estaré acompanyant per l'Internet cada partit sense cap dubte, i esperant que l'any vinent tinguem un equip més de la nostra comunitat en la 1ª Divisió.

Amunt Llevant!!!!

UxV, un partit de compromisos

2010-05-06T09:09:00.000-07:00

Fa menys d'una setmana, UxV (Units per València) va celebrar la seua II Assemblea Nacional en la que van ser aprovats els informes, així com les substitucions en el Consell Executiu Nacional motivades per la defunció del Secretari de Finances, Lluís Díaz (una persona que vaig tindre el plaer de conèixer en els últims anys.... un valencià de cor que estivava València com la seua nació i la terra pròpia).

Jo no hi vaig estar en esta assemblea. Certament, m'haguera agradat estar. Malauradament, em trobe a milers de kilòmetres de distancia, i un oceà ens separa.

Uns dies després, llegiria este text,

Carles Choví (secretari general d'UxV) va exposar el seu objectiu per a les pròximes eleccions afirmant que “és possible i hem de fer l’esforç per a aconseguir-ho, personalment em compromet a multiplicar per deu els resultats obtinguts en les generals de 2008” “no hauran excuses ni justificacions, no s’apel·larà a les circumstàncies. L’endemà ja no seré el vostre secretari general” afegint “este és el meu compromís siga o no el candidat que trie el partit i espere que m’ajudeu a complir-lo” lo que suposaria al voltant dels 15.000 vots. Si no és aixina, va afirmar Choví “no hauran excuses ni justificacions, no s’apel·larà a les circumstàncies. L’endemà ja no seré el vostre secretari general” afegint “este és el meu compromís siga o no el candidat que trie el partit i espere que m’ajudeu a complir-lo”

...una gelor en va passar per l'esquena.

15,000 vots (encara que pocs vots) costem molt de aconseguir per als partits xicotets. Esta gelor em feia reconèixer la por de que Carles no siga mes el nostre secretari general, perquè coneixent el Carles, se que ell es una persona de paraula. D'aquells valencians que la paraula es tot. Alhora, he arribat al convenciment de que Carles es un dels gran polítics valencians d'este temps, com a valencianista i un demòcrata convençut.

No sé si ho aconseguirem els 15,000 vots, però se que treballarem per a que siguem molt més que els 15,000 vots.

Units per València som un partit de compromisos, sobretot un compromís total i clar amb València.

Vos anime a que sigueu part d'este partit, sobretot si esteu cansat dels polítics de sempre. NO TOTS ELS POLÍTICS SON IGUALS, alguns tenen compromisos i conviccions amb la millor terreta del món.

Ja n'hi ha prou... tanta manifestació

2010-04-26T00:39:00.000-07:00

Este cap de setmana ha segut una setmana ple de "folklore" valencianista. Si tu ets una persona que no et consideres valencianista (o nacionalista); segurament, ni t'hauràs donat compte. A qual cosa, és el fet més normal.

Ara bé, ha estat curiós que hi han hagut un bon nombre de manifestacions i actes per tot el País Valencià (o Regne de València, o Comunitat Valenciana, o... com preferiu que per nom no siga). De tots els colors i sabors...

Una era de l'esquerra independentista sota el lema, "Som Països Catalans." La qual cosa té la seua gràcia, perquè els valencians encara no ens em donat compte d'eixe fet... o seran ells qui no s'han donat compte encara?

Ara mateixa hora, hi havia una altra manifestació convocada per un grapat de associacions culturals i socials, que deia "Ja n'hi ha prou." Pensava que els referíem als altres (els dels Països Catalans), però es referien als nostres governs.

Doncs tenen raó, la cosa esta difícil... i ens ha tocat estos polítics enmig de la crisis, tant a Madrid com a València. Sembra que els valencians tenim una adició especial per elegir polítics de tercera (sense anim d'ofendre Presidente Zapatero i President Camps). I, damunt, vos tireu uns als altres les culpes. Això si, quan els empresaris produïxen llocs de faena, sou vosaltres qui ho feu i no els empresaris.

JA N'Hi HA PROU.

Bé, seguint en els actes, Units per València (el meu partit) ha donat suport a un acte del Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà (che, quin nom més llarg, per cert poseu alguna cosa a la web que la teniu sense actualitzar).

Seguim... Ara mateixa hora que este últim acte, els sobiranistes valencians també han convocat una manifestació. Home, no hi havia un altra hora... escolteu que la Missa Major es a les 12 hores, almenys quan jo era catòlic.

I no ens oblidem que el Bloc ha fet la presentació oficial de la Fundació Valencianista i Democràta Josep Lluís Basco (un altre nom llarg, per cert el nom de la fundació me'n recorda alguna altra fundació). També, ha tingut un acte amb el PSM a la Safor i l'Aplec Nacional a Mutxamel.

Finalment, hi ha un acte que m'ha fet molta gràcia. He vist el President Camps anant fins Alacant per a besar la Santa Faz. M'he quedat de pedra. Com un President, estant sent acusat de tantes coses fa això sense confessar-se. Quan sap que hi han tants corruptes al seu partit, se'n va a Santa Faz i fa això. Home, passa pel confessionari primer que et cal.

Enmig de tant de folklore, milers de valencianistes cridant per la llibertat i per un canvi. Realment, pensant que estant ajudant a canviar el país. I, al final, tot segueix igual any rere any. No seria hora de fer una cosa diferent. Ajudem a les persones que formen este poble. Perquè un poble al final esta format per persones... no és un concepte virtual.

Doncs esta es la meua proposta, l'any vinent no gasteu tots eixos diners en concerts, manifestacions, cartells, bocates, cervesa, viatjar cap a la mani, etc., perquè això no fa cap diferencia per al futur de les persones.

Podeu arreplegar tots eixos diners, i repartir-los entre les famílies dels valencians que han perdut la faena i que estant perdent la casa. Ara estem parlant, així es com s'ajuda als valencians. Ja n'hi ha prou de que si som, o no som. Escolteu, hi ha gent passant fam, matrimonis que no saben com fer per a arribar al final del mes, o pagar el lloguer, o el préstec.

Per cert, si teniu la tentació de dir que això es cosa del govern. Ni pensar-lo que, al final, eixos diners ho paguem entre tots. I els governs només saben que malgastar els diners (com no tenen que donar comptes).

Si voleu fer una diferencia de veritat, ara ja sabeu. L'any que ve no gasteu els diners en manis i actes sense caps ni peus, i rasqueu-vos la butxaca per a la gent que li calen eixos diners.

Eixa es la meua proposta... una xicoteta pedra que pot ajudar a fer el marge mes fort, enmig de tant desgavell.

En qui confies? - Salms 20:7

2010-04-23T21:29:00.000-07:00

“Uns es fien dels carros, altres dels cavalls;

nosaltres invoquem el nom del Senyor, el nostre Déu”

Salms 20.7

Quantes voltes ens trobem davant la pregunta, "en qui confies?" Segurament, moltes més del que ens recordem, perquè inconscientment ens cal confiar amb la gent. En altres paraules, ens cal confiar per a assignar un contracte de negocis, o deixa el cotxe al mecànic, o simplement quan li donem el nostre vot a un polític, etc.

Podem dir que confiar en les persones es la cosa molt comí. Segurament, podem pensar amb persones de confiança en els quals compartim secrets, o trobem un muscle per a poder plorar.

Al mateix temps que tenim confiança, existeix un sentit de desconfiança general cap al ser humà. Moltes voltes ens preguntem si eixa persona serà de confiança o no, es un dubte que ens persegueix e ens dona dubtes.

En certa manera, ens trobem davant d'uns dels grans sorpreses de les persones, som capaços de fer les coses més sorprenent i, alhora, també som capaços de fer les coses mes brutals que ens puguem imaginar.

Quantes voltes escoltem a la televisió com els veïns, d'algú que acaba de fer un crim horrorós, comenten, "però era tan bona persona..."

Existència un pensament doble en nosaltres. Volem confiar per una banda amb les persones, però alhora hi tenim certa desconfiança. Esta desconfiança apareix del simple fet dels errors i les maldats que altres han fet, allò que els cristians diem de pecat... o, com es diu hui en dia, ningú es perfecte. Tots som capaços de produir dolor, conflictes, i... alhora... sofrim dolor, frustracions i rancors cap altres persones.

Esta es una lluita interna que tots tenim i, per tant, es reflecteix en la comunitat on vivim.

Qui es digne de confiança?

Esta potser una bona pregunta, "qui es digne de confiança?"

Potser ara estigues pensant que ni sols els retors son dignes de confiança enmig de tants escàndols i noticies que apareixen constantment en la premsa. Certament, no podem tancar els ulls davant estos fets i, sense cap dubte, això fa que no tinguem confiança en l'Església de Roma.

Ara bé, este vers dels Salms no parla de posar la nsotra confiança en institucions, ni en poders polítics, ni econòmics, sinó simplement parla de la simplicitat de que la nostra confiança deu d'estar en Déu. Ens cal aprendre novament enmig de la crisis econòmica, la pèrdua d'identitat, els problemes de la societat, que sols Déu potser la resposta davant tantes incerteses.

Tots fem errors, TOTS. Fem coses que si poguérem canviaríem ara mateix. Si les deu coses més terribles que em fet, o em pensat, apareguérem en la televisió, em pregunte quants de nosaltres seriem capaços d'eixir el carrer amb el cap ben alt.

Així i tot, Déu ens estima com som, i el seu amor es tan gran que no ens vol deixar on estem, però ens vol ajudar a ser tot el que podem ser en Crist.

Si, fallem i produïm desconfiança on anem, però ara es l´hora de un nou dia, de un nou començament. Pots tindre la plena seguretat que Ell no et fallara. Ara es el moment de confiar en Ell, perquè qualsevol que siga el teu problema... la teua situació... la teua muntanya. Déu pot ajudar-te, vol ajudar-te, ara i ací. Realment, pots confiar amb Ell... si confies en polítics corruptes que mai compleixes les seues promeses, o persones que no coneixes, perquè no prens la decisió de confiar en Ell... Jo et convide a confiar amb Ell.

Oració: “Senyor, que jo puga aprendre a confiar sols en Tu, i que puga confiar que tu ets el Camí, la Veritat i la Vida. Ajudam en este moment, perquè ja ho intentat tot, però sols em quedes Tu.”

Que son 50 euros....

2010-04-19T07:13:00.000-07:00

Segurament, son els diners que gastem quan eixim el cap de setmana a sopar... o potser estiga a prop del que costa (o costava) l'internet a València.

50 euros son pocs diners quan anem a sopar per ai o al supermercat, però una fortuna quan es tracta de donar-los.

El fet es que 50 euros son per a mi, en este moment, el que pot fer la diferencia entre una família de Rio de Janeiro poder menjar el pròxim mes o no. Sols 50 euros podria ajudar a que una de les moltes famílies afectades per les pluges de fa 10 dies (segurament, ja ens em oblidat d'esta noticia), tinguen ara un poc d'esperança.

Personalment, l'esperança no es troba en els diners, però si en el fet que un desconegut d'un altre país done el pas d'enviar un diners per a ajudar una gent que segurament mai es trobaran personalment. Simplement, com un fet de bona bondat cap aquell germà que sofreix en este moment.

L'esperança es veu recompensada quan certa llum ve d'on ja no s'esperava mes, i seguim creient que enmig de tot, els nostres xicotets esforços poden fer una gran diferencia per aquells que ja han segut oblidats per tot.

Em pregunte, si algun dels que poden llegir este blog, puga prendre un acte de coratge i ajudar aquells que no coneix pel sol fet de que ells necessiten la vostra ajuda.

El temps ho dirà...

Si, vols ajudar a la gent de Rio de Janeiro, pots fer el teu donatiu per PayPal.

No ens oblidem...

2010-01-19T20:12:00.000-08:00

Despertem dels somnis

2010-01-16T10:00:00.000-08:00

Encara me'n recorde els somriures sarcàstics o els comentaris irònics quan fa uns anys parlava de que una crisis venia i que anava a ser mes difícil de superar que les que jo havia conegut en la meua curta vida. La gent no se creia, ells pensaven i estaven convençuts que mai enfrontarien una crisis tan forta. Al final, tot indicava en el dia a dia que la cosa anava a millor i tot el que podien veure eren senyals que mostraven que les coses anaven be.

Evidentment, ells ignoraven les senyals i els avisos que, en quant en quant, economistes i "futuristes" donaven davant el que ells pensaven el que era un fet cert en els propers anys. Per tant, quan va arribar la crisi, no teníem la faena feta i ens va agarrar dormint. No sols els empresaris, sinó tots els polítics tant a nivell municipal, com autonòmica, com estatal.

Ara, ens em despertat dels somnis... i ens adonat que la pesadura no estava en el somni, sinó en el dia a dia. Els devers no s'havien fet, ni be ni malament, simplement no s'havien fet.

El trist es que davant este fet els polítics es dediquen a tirar-se els draps uns als altres i proclamar solucions messiàniques que, tristament, no es veuen per cap lloc.

I, no se perquè, al final sempre ho paguem els valencians amb uns polítics que no ens mereixem, però que tenim. Be, no ens el mereixem, perquè ningú es mereix estos polítics.

El fet es que esta situació em recorda molt a l'estat espiritual del nostre país. La majoria dels valencians han donat l'esquena a Deu, si es que alguna volta estaven seguint les passes de Crist i havien descobert el dolç plaer d'una vida nova en Crist.

Ara, diuen moltes veus que Déu no existeixes. "Tot al nostre voltant sembra negar l'existència de Déu", diuen. Molts altres arguments apareixen en estos dies en contra de l'existència d'un Déu personal que desitja viure en una relació personal amb tots els homes i les dones.

Nomes cal veure els llibres populars i les tertúlies en la TV i la Radio, com veus s'alcen en contra de la fé cristiana. Tristament, eixes veus son escoltades sense adonar-nos compte que ens porten a un lloc encara pitjor a qualsevol crisis econòmica.

I com sempre el pitjor es quan ens despertem d'este somni, i ens adonem que vivim en el mal-somni d'un món sense Déu.

Crec que va sent hora de despertar dels somnis, ser cristià no es una cosa privada i els polítics ni donen creen llocs de faena i trauen països da crisis, això ho fan les persones i les comunitats humanes. El millor que els nostres polítics poden fer es no malgastar els nostres diners, baixar els impostos, fer lleis que no siguen obstacles per als emprenedors i tindre mes humilitat i, reconèixer, que no ho saben tot. Al final, un dia es despertaran del somni, i tindran que donar comptes al poble i a Déu.

Mentrestant, es hora de despertar del somni... i veure que encara que les coses son molt dures avui... sempre sabem que després de la pluja ix el sol. I, com diu el Llibre, les misericòrdies de Déu son noves cada mati.

Per tant, despertem dels somnis...

Una de pel.licula

2010-01-13T14:09:00.000-08:00

Ahir, quan tornava de una reunió en la ciutat de Sao Paulo, una noticia en va sorprendre. El diari deia com un gran percentatge de persones de Brasil i, fins i tot, de les ciutats, mai havien vist una pel.licula en un cinema.

En l'article, dona el cas de joves i no tant joves. en vaig quedar sorprès... i vaig intentar pensar quan va ser la primera volta que vaig anar al cinema. La veritat es que no sabria contestar quants anys tenia quan vaig anar. El cinema ha format part de la meua vida sempre. Des de que tinc records, soc conscient d'haver anat al cinema. De fet, molts dels meus records es troben lligats al cinema.

Per tant, la noticia va fer que em quedara reflexionant sobre la vida meua i com aquell simple plaer no es trobava en mans de tots. Tal volta, ens oblidem amb massa rapidesa que moltes de les coses que hui les donem per coses fetes, segueixen sent un privilegi de molt pocs davant la majoria de la població.

Cada dia soc conscient que vivim en un aldea global; de fet, fins i tot xicoteta. Hui escric des d'una ciutat desconeguda per a molts, ahir vaig estar en Sao Paulo i en unes poques setmanes estare als Estats Units.

Mentrestant, hui m'ha sorprès la noticia de l'Haiti i no he pogut per mes fer una oració pels molts amics que viuen allí, i el record de quan vaig passar tres setmanes en aquell país. els he escrit esperant rebre noticies seues, però no se, si a hores d'ara estaran vius o no.

Encara, hi ha molt a fer... i tinc el dubte que els sers humans realment estiguem preocupats de veritat amb els problemes dels altres. Al final, tot això es troba molt lluny dels valencians i molt a prop de mi.

Un fet es indiscutible, hi han solucions que van a demanar una clara resposta meua, i negar-me alguna cosa per a que altres tinguen mes.

Hui a segut un altre dia en la nostra vida, però fins i tot cada dia es un do de Deu.

Fa molt de temps

2010-01-10T17:21:00.000-08:00

Fa molt de temps, potser massa temps que no escric en el blog. Tal volta, ni tinc motius pel qual començar novament a escriure o, tal volta, tinc massa coses dintre del cap i va sent hora de traure-les a la llum.

La veritat es que em sent trist dels fets que veig passar davant meu i entre els meus. No entenc com un poble (valencià, treballador i cristià) ha canviat tant pe a ser un poble que cada volta resulta mes reconèixer.

Tal volta no tinc respostes i, segurament, no em calen eixes respostes, perquè a la fi tothom ho saben tot, aleshores queda poc espai pels que volem encara aprendre. Sou un poble de savis o, tal volta, som un poble que ha perdut el plaer d'aprendre.

En qualsevol cas, no perd l'esperança de que el meu poble es torne a retrobar... ací també em puga retrobar un poc amb mi mateix.

L'espai al voltant nostre

2005-07-13T16:39:00.000-07:00

Vivim en un temps en què sembra ser que em oblidat la importància d’allò que ens envolta. L’home i la dona vivim arrelats a la terra que ens ha vist nàixer i créixer i, per tant, hi han vincles importants entre aquesta terra que havia estat el nostre bressol i el desenvolupament social, humà i econòmic de la gent que habitava aquesta terra.

Avui, visc perplex davant els gran projectes urbanístics que sembren créixer desenfrenadament en tota la costa valenciana i, en certa mesura, també en tot el Mediterrani. A més a més, quan la naturalesa es destruïda una part de nosaltres es mor degut a que hi ha una separació de la bellesa de la creació Déu i els vincles que ens uneixen mitjançant el medi ambient al nostre Creador. Alhora, que les pròpies arrels desapareixen i produeix una deshumanització del ser humà per la seua separació a la terra que el va veure créixer.

Hi ha una necessitat de reflexionar seriosament sobre les models econòmics del segle 21 i veure com aquestos afecten el desenvolupament humà, social i medi ambiental de la nostra terra. Ens important que es preserven per a les futures generacions la terra que varem heretar dels nostres pares i, alhora, em de fer un ús sagrat d’aquesta terra per a poder seguir desenvolupant el país que Déu ens va donar.

Quan assolim aquesta voluntat de cuidar allò que ens pertany com un bé sagrat i l’utilitzem sàviament; llavors, ens trobarem davant noves possibilitats econòmiques, socials i humanes que ens faran més lliure de ser homes i dones arrelades a una terra que se’ns va ser donada com un do diví.

2005-07-01T20:11:00.000-07:00

El camí...

Avui comença un encontre entre nosaltres des de l'exili voluntari, per a poder descobrir la nostra pròpia realitat i desig de ser allò que Déu ens ha cridat ser. Moltes voltes la vida deu d'aturar-se i em de conduïts al propi exili com ho va ser Moses. Llavors, podem descobrir-nos a nosaltres mateixos i el destí pel qual em estat creats. Llavors la nostra vida es transformada per a ser allò que som cridats a ser i podem arribar a ser.

Vivim en un moment històric per a fer realitat allò que fins ara només podiem considerar com a somnis, pero la por al rebuig i a l'incomplexió d'aquells que més estimem ens aturen a ser valents i prendre el camí que hi ha al nostre davant.

Des de l'exili son uns apunts per ajudar-nos a descobrir el camí, la veritat i la vida que tranforma la vida d'aquells que decideixen entrar dintre d'aquesta aventura. El demà serà el que avui decidim, i mai es massa tard per a decidir-se ser, i així complir tot el futur que ens espera a cadascú de nosaltres.

Déu salve el nostre poble.